Moment populista

Quan es publiqui aquest article o hi haurà un acord entre PSOE i UP o una nova convocatòria d’eleccions. El que em motiva a escriure no és endevinar com acaba tot sinó comprendre els perquès de l’aparent desori en la política espanyola, però també en la catalana, l’europea i més enllà. A la vista del resultat de les passades eleccions generals, podia semblar que l’entesa de les esquerres amb el suport de partits que van secundar la moció de censura que havia descavalcat al PP del govern brindaria l’oportunitat que molts esperaven i esperen: al marge de particularismes, acabar amb la corrupció, encarrilar alguna solució a la crisi territorial i impulsar reformes socials. L’inesperat desacord de juliol entre el PSOE i UP per formar un govern d’esquerres abocava al desengany.

Era raonable, però, imaginar que els punts de vista entre el reformisme socialdemòcrata de Sánchez, que aspira a governar des de les institucions, i els plantejaments més insubmisos i inflamats de la nova esquerra filla del moviment dels indignats del 15M diferirien, però no fins el punt d’impugnar grans línies coincidents d’un programa d’esquerres. Aquesta era, almenys, la lògica que feia pensar en la possibilitat de pacte, que va resultar descartat amb la fallida investidura de juliol. Acceptem doncs que hi ha una altra lògica en la política que no s’explica pel fet que Iglesias i Sánchez no se suportin. Una explosió populista de signe divers ocupa la centralitat política i ho capgira tot assimilant la política europea a una muntanya russa amb constants sobresalts protagonitzats per lideratges que es diuen Johnson, Salvini, Iglesias, Puigdemont… No dic que siguin el mateix però coincideixen en la forma de fer política. El moment populista té lloc quan una societat s’atreveix a qüestionar-ho i a sacsejar-ho tot. És un moment èpic de desobediència i secessió que amenaça l’ordre establert. És el símptoma i al mateix temps la resposta a la tebiesa de la política institucional davant un evident malestar i percepció d’injustícia global.

Segons el filòsof argentí postmarxista Ernesto Laclau el populisme no és una simple retòrica o un recurs demagògic que s’adreça als sentiments més espuris de la comunitat. La simplificació i imprecisió del missatge populista no és un dèficit racional sinó una lògica i una forma de fer política. Segons Laclau el populisme pretén construir (el poble) un nou subjecte de l’acció col·lectiva capaç de reconfigurar un ordre social que és viscut com injust. Que existeixi una intersecció programàtica de propostes entre UP i el PSOE que faciliti formar un govern d’esquerres no és cap prioritat des del populisme d’esquerres. Des de l’òptica populista, el que importa és rearticular i unificar reivindicacions i diferents demandes insatisfetes de la ciutadania en un nou nucli per crear un nou ordre complet i construir una nova identitat popular. Així és el populisme: no va de programes sinó d’hegemonies. El populisme tampoc respon a unes essències ubicables en la topografia social de classe, de partit, d’ideologia… sinó que articula una pluralitat més oberta que desborda l’antagonisme dreta-esquerra. Hi ha populismes d’esquerres hibridats amb algun tipus de socialisme, la primera medicina dels quals és l’exigència d’una democràcia plebiscitària com a purificació d’un sistema representatiu corrupte (no ens representen). I populismes de dretes avesats a fer passar de contraban el propi egoisme identitari (primer nosaltres) al negar drets a migrants al·legant pèrdua d’identitat i de valors culturals, la majoria dels quals es combinen amb algun tipus de nacionalisme.

El moment populista ha esclatat a Espanya i a tota Europa enmig d’un clima social que manifesta decepció amb una política institucional que no ha estat capaç de vehicular i donar resposta a les demandes de la gent, i en conseqüència ha generat un sentiment col·lectiu d’insatisfacció. El populisme carrega contra l’ordre institucional i els seus fonaments. El rebuig popular es manifesta contra la política institucional, dretes o esquerres indiferenciadament, per haver governat per a les elits. No pretén reformar-lo sinó recrear-lo de soca-rel des d’un nou subjecte de l’acció col·lectiva (el poble) que s’ha rebel·lat contra el poder (la casta), o que reclama un projecte catalanista que trenqui amb l’estat espanyol, o que refusa els immigrants i les excessives concessions al feminisme i al moviment LGTBI, o que no vol cedir ni un bri de la sobirania del poble britànic, per posar alguns casos. El populisme no pretén negociar o pactar res sinó reemplaçar l’statu quo existent.

A Catalunya, el populisme nacionalista busca construir un nou vincle social on hi tindrien cabuda la pluralitat de demandes mitjançant la seva articulació equivalencial –en expressió de Laclau– d’una ciutadania decebuda i esporuguida pels efectes devastadors de la crisi. El convenciment de l’independentisme parteix de la crisi institucional d’un Estat espanyol que no ha sabut donar resposta a les demandes dels catalans. Alguns argumenten a manera de justificació greuges llunyans de dominació i d’humiliació històrica… però no cal. En una situació d’estabilitat institucional en què l’Estat s’hagués mostrat sensible i receptiu a les reivindicacions no hi hauria possibilitat de construcció de “poble” des d’una lògica populista. Tota identitat es construeix sempre a partir d’una tensió entre antagonistes. L’element comú que possibilita, segons Freud, la identificació entre els membres d’un col·lectiu és l’hostilitat comuna cap a algú o alguna cosa. Llavors el populisme ha de mantenir sempre fracturat l’espai polític, creant una frontera entre catalans i espanyols (independentistes i constitucionalistes) que estableixi bé els límits de la comunitat. El que aquí es pretén, com en el Brexit dur de Johnson, no és reformar la Constitució espanyola o pactar unes condicions de sortida de la UE en el cas del Regne Unit sinó crear un nou ordre complet: la “república catalana”. O, en el cas del Brexit, trencar tota lligadura i dependència amb la UE. No és que el trencament hagi de reportar més beneficis, ans al contrari. Però mantenir la fractura de forma permanent és la única forma de que no es desintegri el poble com a actor històric. Quan desapareix la divisió social el populisme toca a la seva fi.

En general, si alguna cosa manifesten els populismes és un mal funcionament de la democràcia representativa. L’explosió populista és símptoma avui a Europa de la decadència a la qual han conduit quatre dècades de neoliberalisme amb l’esclat final d’una gran crisi, encara no superada deu anys més tard. No es tracta de posar etiquetes als polítics perquè ningú respon mai del tot o gens a l’estereotip sinó d’entendre que una onada populista envaeix Europa, abstreta per les seves formes i símbols i relats, que està ajornant sine die la possibilitat de que Europa aixequi el vol i creï condicions futures de benestar.

Salva Clarós

Nota: per a una aproximació molt resumida a les lògiques pròpies d’aquest excés populista recomano la lectura de “Ernesto Laclau i Chantal Mouffe: Populisme i hegemonia” de Antonio Gómez Villar, publicat per Gedisa (2018).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s