Per què remenar el passat?

Fa cinc anys, vam viure un dels moments i més feliços de la nostra vida en parella. D’un dia per l’altre ens van dir que seríem mares d’un nadó acabat de néixer que es trobava a l’hospital. Amb l’ajut de moltes persones, l’endemà teníem la casa preparada i anàvem a buscar-lo. Després d’una setmana a casa, la Generalitat de Catalunya ens citava per dir-nos que havíem de tornar l’infant. El somni s’havia acabat deixant-nos una gran tristesa amb un regust molt dolç.

En aquest article no volem aprofundir en l’explicació del cas ni en el desenvolupament dels fets. Uns fets que afectaven una mare menor d’edat que manifestava que l’embaràs era fruit d’una violació intrafamiliar, un nadó sa que va estar a l’UCI de l’hospital durant 10 dies sense cap justificació i nosaltres, víctimes secundàries de la manca de diligència del sistema. Tampoc volem entrar en la nostra denúncia i reivindicació per millorar el sistema d’adopcions a Catalunya i per extensió, el sistema català de protecció de menors. Aquestes reivindicacions fa temps que estan sobre la taula i entitats i professionals també les denuncien. Hem fet un blog i ho podeu mirar amb calma, si us interessa: https://adopcionscatalunya.wordpress.com, o escoltar l’entrevista que ens van fer a RAC1.

Nosaltres volem parlar de com vam afrontar aquesta situació per superar-la. Perquè, a vegades, quan ho parlem, se’ns ha qüestionat amb tota la bona fe, per què seguir explicant i “remenant“ el passat, si només ens pot portar represàlies de l’Administració i se’ns anima a mirar endavant.

Creiem, però, que si vam poder superar el dol de la pèrdua i fer que la tristesa i la ràbia no ens paralitzés i així poder continuar amb el procés d’adopció, ha sigut per l’actitud que vam prendre i que es podria resumir en aquestes actuacions:

1. Entendre què havia passat

Per entendre-ho vam parlar amb moltes persones. Això no només ens va permetre sentir-nos acompanyades i estimades sinó que així vam conèixer una part del marc legal i administratiu de l’adopció a Catalunya que no se’ns havia explicat tot i que havíem fet el llarg camí des de la sol·licitud de l’adopció passant per la idoneïtat fins arribar a l’assignació d’un infant i haver signat una resolució d’acolliment preadoptiu.

2. Gestionar la indignació

La indignació que es deriva de comprovar les males pràctiques per part de les dues institucions que intervenen en el sistema de protecció de menors a Catalunya, l’ICAA i la DGAIA. Però també, pel tracte prepotent i sense cap empatia de les professionals de l’ICAA, parapetades en uns protocols, que a dia d’avui no s’han revisat i que serveixen com a resposta a qualsevol qüestionament que se’ls faci, ja que no fan cap reconeixement d’error.

Què podíem fer perquè aquesta actuació imprudent i precipitada per part de l’administració, no es tornés a produir? Vam decidir que ho denunciaríem i que no ho deixaríem. Aniríem fent sense obsessionar-nos. Per això vam anar al Síndic de Greuges, que no va ser ni eficient ni eficaç en la seva feina. Després va venir una compareixença a Fiscalia i, finalment, quan vam considerar que era prudent, vam fer públic el cas en l’esmentat blog. Aquest blog no només vol ser una denúncia, també vol ser un mitjà de comunicació amb altres persones que han fet o volen adoptar a Catalunya, amb informacions d’utilitat.

Aquest article no vol ser un manual d’autoajuda. La nostra experiència ens ha demostrat que no hem tingut mala sort sinó que hi ha més persones que han passat per situacions similars o pateixen per l’actuació d’aquestes institucions. Parlar-ne i denunciar-ho ens ha fet cada cop més fortes i ens dona esperances d’anar aconseguint canvis en el tracte cap a les persones que estan en espera d’adopció i en la millora del sistema de protecció de menors a Catalunya. Potser encara trigarà, però nosaltres hem intentat posar-hi un granet de sorra.

I tot això no impedeix que ara puguem gaudir plenament de la nostra filla, una nena meravellosa que vam adoptar posteriorment, i de totes les coses bones de la vida.

En el proper número en continuarem parlant, intentant respondre a una altra pregunta que ens fan: però això com pot ser?

Tresa Guarro
Laia Serra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s