Castellví de Rosanes, Creu de l’Aragall, castell de Sant Jaume

Castellví de Rosanes, encastat a la muntanya i abocat a la plana del Penedès, és un dels pobles més petits del Baix Llobregat i, a diferència per exemple de Corbera o Vallirana, s’hi respira un aire més pur, lluny de l’especulació urbanística.

El topònim Castellví es refereix al «castell vell» que hi ha al capdamunt del turó que visitarem, de manera opcional, al final de l’itinerari i que actualment es coneix com el castell de Sant Jaume.

La ruta discorre una part pel vessant nord de la Serra d’Ordal inclosa dins del Pla d’Espais d’Interès Natural, amb una vegetació exuberant, i una segona part pel vessant sud, més sec i modificat per l’especulació urbanística, però que la ruta evita excepte en l’ascensió al cim de la Creu de l’Aragall, que és opcional.

A tenir en compte

La distància total del recorregut és d’uns 12 km, que es fan amb poca dificultat, excepte potser les ascensions a la Creu de l’Aragall i sobretot al castell de Sant Jaume, que poden considerar-se optatives, sense que per això la ruta perdi el seu encant.

La ruta està parcialment senyalitzada amb senyals de color vermell i algunes fites.

Es pot trobar àmplia informació en el llibre de Jordi Sierra i Miquel Julià: Excursions a peu pel Baix Llobregat, Cossetània Edicions, Col·lecció Azimut – 60, Itinerari núm. 15

També es pot consultar el mapa de l’Editorial Piolet: SERRA D’ORDAL, escala 1:20.000, i a Wikiloc clicant aquí.

Com arribar-hi

Per la carretera C-243 de Martorell a Gelida, sortida Castellví. Cal entrar a Martorell, prendre el carrer Torrent de Rosanes i seguir les indicacions per anar a Gelida.

Castellví de Rosanes

El poble formava part de la baronia de Castellvell i es troba esmentat ja el 936. Probablement fou anomenat aviat Castellvell de Rosanes (del veí castell de Rosanes, que domina la vila de Martorell) per tal de distingir-lo del Castellvell de la Marca (Alt Penedès) també pertanyent a la baronia.

El segle XV, a Miralles en una antiga casa forta, s’hi instal·là un convent d’agustins. D’aquella època, es conserven en una sala gòtica reconvertida en capella del convent unes interessants pintures murals al fresc d’influència florentina.

Cal destacar el museu privat del cava Ramon Canals amb la sala d’arqueologia i enologia entre d’altres. Per a més informació, aquí i aquí.

Inici de la ruta

Situats a la plaça de Catalunya, pugem per l’avinguda de Pau Casals fins als afores del poble, i per una pista encimentada recentment i envoltats de vegetació, en suau però constant pujada, arribarem a la masia de Ca l’Alegre.

Ca l’Alegre

Es tracta d’una imponent i majestuosa masia. La voregem per la dreta i tot planejant ens endinsem pel bosc, ara ja per camí de terra. A les clarianes gaudirem d’espectaculars vistes dels cingles calcaris del vessant nord de la muntanya de la Creu de l’Aragall.

Roure de Ca l’Alegre

Després de travessar un torrent trobarem un roure grandiós que alça les branques buscant el sol que li nega el penya-segat proper. El camí continua pujant suaument. Ens acompanya un marge de pedres al nostre costat dret, engolit pel bosc, senyal de la seva antigor. Per l’esquerra i a través de les clarianes del bosc, ens acompanya la vista majestuosa de Montserrat. Malgrat que vegem alguna desviació, seguim a la dreta i pujant. Passem per una barrera que impedeix l’accés de vehicles motoritzats. A 10 metres el sender es bifurca, nosaltres seguim per l’esquerra.

Bruguerar

Hi ha un moment que el sender que seguim comença a planejar prop d’una línia elèctrica. Cal deixar el camí que seguíem i agafar el sender que gira en un gran revolt a la dreta i arrenca en pujada. Ara ens endinsem en un bosc ple de brucs força alts.

Coll de la Pedra Dreta

El sender que hem seguit acaba en una pista de gran amplària que careneja per la serra. La vista és impressionant sobre el Garraf, la serra de Collserola i el delta del Llobregat. A sota tenim Corbera i Vallirana amb les seves urbanitzacions; més enllà, Sant Ramon.

Si seguim la pista a la dreta, anirem de manera opcional al cim de la Creu de l’Aragall. Un cop fet el cim retornarem a aquest punt. L’ascensió i retorn, que és per pistes de terra i asfaltades, pot allargar-se més d’una hora.

Creu de l’Aragall

No hi ha dreceres practicables. Seguim la pista que rodeja la muntanya. Passem per una formació característica anomenada «la roca vermella». Arribarem als carrers asfaltats de la urbanització que ens duran pràcticament fins al cim (és possible, per tant arribar-hi amb cotxe des de Corbera).

Veurem una gran creu feta d’obra, una torre de vigilància contra incendis i un petit mirador. Hem arribat al punt culminant de l’excursió (548 metres) que ens permet una vista molt interessant: en primer terme els boscos per on discorre aquesta ruta amb el Penedès i Montserrat al fons; Sant Llorenç del Munt, el Montseny i la serra de Collserola; i mirant cap al sud la població de Corbera amb el Garraf, Sant Ramon i part del Baix Llobregat.

Ara hem de refer el camí tot baixant i tornem al coll.

Novament el Coll de la Pedra Dreta

Continuarem per la pista fins a la cruïlla on hi ha pròpiament el coll de la Pedra Dreta. Prenem la pista de la dreta que, tot baixant, es dirigeix a la masia de Can Xandri.

Can Xandri

Poc abans d’arribar a la masia, ens desviem a la dreta pujant suaument també per pista. Des d’aquí gaudirem d’una panoràmica molt interessant de tot el Vallès, amb les poblacions de Castellbisbal i Rubí en primer terme.

Bosc d’alzines sureres

Quan iniciem una baixada i tenim el primer contacte visual amb el turó del castell de Sant Jaume, inconfusible, la pista se separa en dues. Anirem a l’esquerra durant uns 200 metres fins a un revolt, on prendrem un petit sender que surt a la dreta. És un camí ben traçat i senyalitzat amb fites. Travessarem un bosc d’alzines sureres que ens recorda les muntanyes del Maresme o de la Selva.

Seguim el sender fins que a mà dreta, una desviació força empinada ens porta a una torre elèctrica. Ara el sender, tot passant sota els fils elèctrics, baixa a l’altre vessant, fins als camps del pla de Sant Jaume. Seguim el camí on hem fet cap, direcció esquerra.

Mas de Sant Jaume

Passem pel costat d’un camp de cirerers, al mig del qual es troba la petita ermita romànica de Sant Jaume molt deteriorada a causa de la Guerra Civil i abandonada. Tinguem en compte que és propietat privada. Arribarem a una pista, en un revolt força pronunciat. Després la seguirem baixant, a la dreta, per tornar a Castellví.

A l’esquerra la pista es dirigeix a l’impressionant mas del Castell, però un cartell prohibeix el pas fins i tot als vianants. Si volem acostar-nos a les ruïnes del castell de Sant Jaume, ens enfilem per un sender molt empinat aquí mateix, a l’esquerra, fins a trobar una pista que ens hi portarà. Es tracta d’una ascensió difícil.

Castell de Sant Jaume

El Castellvell de Rosanes, conegut també com el castell de Sant Jaume, és una fortificació ubicada a una altitud de 369 metres, dominant el pas pel corredor de la depressió penedesenca i controlant el pas pel curs del Llobregat.

El seu origen cal vincular-lo al procés de fortificació de tota aquesta zona, especialment intens a les darreries del segle IX i, encara més, als inicis del X. És el moment que veiem aparèixer a la documentació els castells de Masquefa, Gelida, Subirats, etc., i que hem de relacionar amb un procés de reorganització del territori i de consolidació del que serà l’administració altmedieval i crearà les bases del procés posterior de feudalització.

La destrucció definitiva del Castellvell de Rosanes va esdevenir-se l’any 1714, en el marc de la Guerra de Successió. Els defensors de la fortalesa, davant de la desproporció de forces, van prendre la decisió d’abandonar el castell i la nit del 22 al 23 de gener es van despenjar amb cordes per l’espadat posterior del recinte.

En dates posteriors, i un cop en mans de l’exèrcit filipista, es va procedir a la seva voladura, carregant explosius a la base de la torre mestra, que amb la caiguda va destrossar les edificacions adjacents.

Tornem a Castellví de Rosanes

Ara cal seguir pista avall des del mas de Sant Jaume. No té pèrdua. Passarem sota formacions rogenques de gran espectacularitat, fins a arribar a la C-243 entre Gelida i Martorell. La seguim amb molta precaució uns 200 metres fins a entrar a la urbanització El Taió. Seguim pel carrer Maria Sunyol, que va paral·lel a la carretera que hem deixat, però més enlairats i molt més tranquils. Quan tornem a sortir a la carretera continuem per un sender de vianants i arribarem al poble, i donarem per acabada la sortida.

Jaume Roig

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s