Havent llegit “Christus vivit”

“Christus vivit” és no només una reflexió sobre els joves i sobre com l’Església els ha de tenir presents en la seva vida i acció pastoral. Com acostuma a fer, l’actual bisbe de Roma, sense deixar el fil temàtic central, fa enllaços amb altres temes importants que afecten la vida de les persones: la realitat de les migracions; l’escàndol de l’abús de menors i el clericalisme; l’opció preferencial pels més pobres i dèbils de la societat; el treball i l’atur… Els joves, que són al centre del document, tanmateix no apareixen com a tema: són els destinataris i els interlocutors d’aquesta carta que els adreça «amb afecte». De fet, que no són “tema” ho diu explícitament: «En realitat, “la joventut” no existeix, existeixen els joves amb les seves vides concretes». Per altra banda, al començament avisa que «en alguns paràgrafs parlaré directament als joves i en altres oferiré plantejaments més generals per al discerniment eclesial».

El document té nou capítols, dels quals només dos, els últims, estan dedicats als altres dos temes que eren en l’enunciat de la convocació del Sínode dels Bisbes: la vocació i el discerniment. Llegint l’exhortació queda clar que aquests dos temes hi són en tant que cada jove ha de trobar la seva pròpia vocació –crida a la santedat, reprenent la “Gaudete et exsultate”– i que a cada jove, i al conjunt de l’Església, li cal el discerniment per a descobrir la crida concreta que Déu ens fa i el camí que ens proposa.

De la mirada general a la “Christus vivit” també es pot constatar, una vegada més, que Francesc no cita només magisteri romà. Entre les notes a peu de pàgina hi trobem conferències episcopals diverses així com noms de bisbes. Igualment és de destacar que en les citacions no només hi ha magisteri sinó també altres referents importants. Una mostra més que a Roma hi tenim un bisbe en diàleg permanent amb els seus germans bisbes i amb el món. I amb les Esglésies germanes i les altres religions, aspecte que també apareix.

El document fa referència explícita a determinades aportacions fetes per joves en els treballs sinodals, en què es posa de manifest com l’Església és vista avui per molta gent: una Església que no és significativa per a la vida dels joves, la presència de la qual els és molesta i fins i tot irritant… El Papa reconeix que hi ha raons: escàndols sexuals i econòmics, per exemple. També recull la crítica a la insensibilitat envers els joves per part de capellans, a les homilies poc preparades i a la dificultat per donar raó de posicions doctrinals i ètiques. I afirma que els joves reclamen una Església que escolti i no condemni, que parli però no només entorn dels temes que «l’obsessionen».

Dels molts subratllats que he fet tot llegint el document, en comento alguns. El primer és que posa al centre de tot que «Jesús ha ressuscitat i ens vol fer partícips de la novetat de la seva resurrecció» (32). Ell, que viu, és font de vida i manté vius somnis, projectes, ideals, i «ens llança a l’anunci de la vida que val la pena».

He subratllat la frase que dóna títol al capítol tercer: «vosaltres sou l’ara de Déu». De seguida hi he sintonitzat, perquè una acció pastoral amb joves, o amb qui sigui, no serà bona si no es mira la gent, sigui jove o gran, com a protagonistes del moment present, com a subjectes, com a fills i filles de Déu, que els estima sense límits.

Tot i que com a títol «pastoral juvenil» només apareix en el capítol setè, penso que el gran gruix del document la té com a preocupació. Perquè la mirada que fa sobre els joves “en positiu”; l’anunci que els fa de l’amor de Déu, de la figura de Crist i de l’Esperit Sant; les invitacions al creixement i al compromís en els diversos camps de la vida; l’exhortació a viure arrelats; etc., són mostres de quines han de ser les actituds de l’Església per afrontar qualsevol pastoral juvenil. I aquesta és, al meu entendre, una gran aportació que fa aquesta carta.

Tanmateix, a l’hora de concretar –no pot ser d’altra manera en un document adreçat a totes les Esglésies, que són diverses i viuen en ambients culturals molt diversos–, no hi ha cap opció definida sobre quines estructures pastorals cal adoptar. Sí que esmenta algunes coses en què no s’ha de caure, com quan diu que «es tracta de no posar-los tants obstacles, normes, controls i marcs obligatoris a aquests joves creients que són líders naturals en els barris i en diversos ambients» (no queda clar a qui es refereix, qui és que posa aquests obstacles… ¿són les parròquies? ¿són els moviments? ¿som tots plegats, perquè ho volem tenir tot controlat? ¿…?). O quan parla de l’escola catòlica i adverteix de «l’escola convertida en un “búnker” que protegeix dels errors “de fora”» provocant una «inadequació entre el que s’ensenya als alumnes i el món en el qual els tocarà de viure».

Tinc molt més subratllats però no més espai. Acabo amb una frase que expressa molt bé, penso, el que pretén la “Christus vivit” i, en general, el papa Francesc. És relativa a una actitud pastoral fonamental: «la capacitat de trobar camins on d’altres només hi veuen muralles, l’habilitat de reconèixer possibilitats on d’altres només hi veuen perills. Així és la mirada de Déu Pare».

Josep Maria Romaguera Bach

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s