Reflexió després de les municipals

Va ser en una reunió de la redacció de L’Agulla. Ens preguntàvem com aturar Vox i a mi em va fer pensar que convindria retornar a la política, després de deu o quinze anys d’haver-ho deixat. A la política de base que és la meva, sense més pretensions. L’endemà mateix, sense haver-ne parlat amb ningú més fora de L’Agulla, vaig rebre una trucada proposant-me d’anar a les llistes municipals. I, sí, vaig participar-hi com a número 3 en una llista que va aconseguir un sol regidor, o sigui amb poc èxit. I aquestes són les conclusions de la meva molt modesta experiència.

El garbuix que hi ha a l’esquerra del PSC és notable i fa imprescindible treballar per a la cohesió

Per començar jo, a la lluna com sempre, pensava que em presentava per ICV. Ja vaig ser degudament informada que no era així, sinó que anava a la llista dels Comuns, on de fet hi ha un aiguabarreig d’organitzacions totes molt geloses de la seva sobirania, cosa que em pregunto si ajuda o dificulta el treball conjunt. Per començar, perquè menja temps als poquíssims militants de totes aquestes organitzacions, alguns dels quals porten una doble o una triple militància. I per continuar, perquè, si som capaços d’arribar a un acord fàcilment entre nosaltres, no ens calen tants filtres, i, si no en som, les exigències de cada petita organització no sempre ajuden a arribar a un consens.

Aquest garbuix ha comportat qüestions curiosíssimes: com anar junts a les generals i a les europees, i separats a les municipals. Els canvis de nom respecte a les municipals anteriors tampoc no han ajudat: la Junta Electoral ha considerat com a noves algunes organitzacions que havien canviat de nom però que portaven 40 anys a l’Ajuntament. Això ha significat perdre molts espais de publicitat i la participació en debats. La gent no sabia a qui havia de votar i no em digueu que és fàcil encertar la papereta quan fa quinze dies has votat En Comú-Podem i, en canvi, a un lloc com Viladecans, a les municipals has hagut de triar entre: Viladecans en Comú (En comú guanyem); Podem Viladecans; Viladecans sí que es pot i Veïns municipalistes. No cal dir que el fracàs ha estat considerable.

En la meva opinió, la tasca que cal fer en aquests quatre anys que tenim per davant és sobretot de cohesió. De cohesió lenta i pacient. Perquè estic segura que encara que haguéssim estat capaços d’anar en una sola llista, l’endemà del primer ple ja estaríem tots barallats i dividits. Cal conèixer-se, discernir criteris comuns, formar-se per eliminar consignes buides i crear alternatives, fer un programa mínim que tothom pugui assumir, promoure la confiança i, sobretot, allunyar-se d’aquesta cultura del “qué hay de lo mío” que ha comportat que el tema principal de les negociacions entre aquestes faccions minúscules no hagi estat el programa sinó el repartiment del pastís, en la línia més fidel al conte de la lletera. Perquè la llet s’ha vessat, i tant que s’ha vessat! A tot això cal afegir la liquidació express d’ICV i la divisió (amb tot el que suposa) a EUiA, on els partidaris del Nuet reclamen una part important del patrimoni.

Més per mal que per bé, les eleccions municipals no són valorades com caldria

Per començar, el programa municipal, és a dir, el projecte de ciutat que hi ha al darrere no sempre té el protagonisme que li correspon. De fet, reconec que els “meus”, que sí que tenim a Viladecans projecte de ciutat sobretot en aquells àmbits en què hem estat governant (Cultura, Medi Ambient, Serveis Socials), hem dedicat més esforços a fer conèixer la candidatura i la seva cap de llista que a explicar què volíem fer. Aquí també he detectat molts punts en comú amb les meves militàncies eclesials i culturals: costa molt arribar a la gent que no forma part del teu entorn, estem encallats a l’hora de transmetre les nostres inquietuds i experiència a les noves generacions i, en conseqüència, ens hem envellit considerablement. En el vot municipal triomfa més el pes mediàtic sovint desconnectat de la localitat concreta, que no pas l’obra de govern o el compromís dels militants de la candidatura en la vida de la ciutat en general.

En fi, no veig altra sortida que continuar treballant contracorrent, que continuar apostant per opcions potser poc simpàtiques per a molts (com l’aposta pels més vulnerables: malalts, aturats, treballadors sense papers, dones, joves…); que exercir la confiança en les persones, que fer una gestió de les xarxes socials enraonada i no bel·ligerant o demagògica. A poc a poc. Potser no s’obtinguin grans èxits electorals, però sí que crec que tot plegat pot ajudar a pensar i a crear consciència i solidaritat. A construir amb fonaments que aguantin millor l’envestida del capitalisme dur i del populisme sense ànima.

De moment els meus “comuns” hem decidit anar a un monestir a pensar-hi un cap de setmana. A veure si ho aconseguim!

Mercè Solé

Un pensament sobre “Reflexió després de les municipals

  1. M’ha agrafat el teu comentari, sincer, transparent ,com ets tu, les esquerres no hi ha manera que s’entenguin, sembla impossible però ja és un clàssic.
    Lo del monestir , fantàstic!!!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s