Notre-Dame, una metàfora del nostre temps

“Recrear un passat imaginari quan et sents víctima de l’envestida del present”

El desgraciat incendi de Notre-Dame de París va causar una gran commoció i, potser la incredulitat de molts davant el sentiment de pèrdua, va motivar encara en calent reaccions més ben intencionades que creïbles que feien pensar en una reconstrucció ultraràpida i unes generoses donacions poc habituals. Promeses que si no amaguen intencions ocultes –les desgràcies no sempre ho són per tothom. La dita castellana diu: “no hay mal que por bien no venga”–, s’expliquen per la necessitat d’omplir el més ràpid possible el buit, en certa manera la sentida orfandat d’un poble (o nació) que ha quedat tocat en la seva grandeur. Incrustada en la identitat nacional, Notre-Dame és l’ànima pètria (o pàtria) de la France. Dit d’una altra manera, el valor icònic (representatiu) de la peça transcendeix, en aquest cas, el seu valor cultural de manera que el plor del poble que ha perdut la seva “dama” és doblement amarg. Probablement perquè el poble ja tenia l’autoestima nacional tocadeta. Els barcelonins vam viure alguna cosa semblant amb l’incendi del Liceu. Però, a jutjar per les llàgrimes vessades arreu, tots som víctimes de l’incendi de Notre-Dame.

La reconstrucció

La promesa de reconstrucció feta sota l’efecte encara de la commoció, ara que sabem que la derrota no ha sigut total, planteja interrogants. No hi ha un consens únic de com rehabilitar un bé patrimonial, sobretot si té la consideració de nacional, que suggereix màxima obstinació, i encara més si el bé és universal. Alguns advoquen per la restauració que vol dir restituir-lo al seu estat “original” utilitzant tècniques i materials el més semblant a l’original, generant un “fals històric” en el qual no es pot diferenciar què és original i què reconstrucció. Aquesta forma d’intervenir en el patrimoni suggereix que la vàlua arquitectònica-artístico-històrica resideix en una mena de foto fixa d’un moment concret, de manera que tota distorsió que allunyi d’aquell model posa en dubte l’autenticitat de l’obra. L’impuls de la restauració és tota una metàfora de la nostra societat!: hi ha una tendència romàntica (antimoderna) en la nostra cultura arrelada a la creació de l’Estat-nació decimonònic a reinterpretar el “nostre” passat medieval. Persegueix recuperar un “estil nacional” particular o “propi” (un relat) de cada Estat legitimat per la seva antiguitat que en realitat mai va existir. La tendència a idealitzar el patrimoni, i la nació com el principal patrimoni, es correspon amb una certa enyorança de la cultura, de la ciutat o la nació que, o bé va deixar d’existir o no va existir mai. La nostàlgia és un mecanisme de defensa en èpoques d’acceleració del ritme de vida, pèrdua de referents, de globalització i de cultura líquida, d’agitació històrica.

Alguns articulistes suspicaços han assenyalat que darrera les promeses de reconstrucció ràpida de la catedral amb donacions de grans fortunes s’hi podia amagar l’interès governamental per unir la dividida i desmoralitzada societat francesa en hores baixes, o bé un intent també interessat de blanquejar fortunes d’origen sospitós. Jo crec que l’impuls subjacent a la reconstrucció té una càrrega potser inconscient però significativa molt superior als interessos merament conjunturals. Es tracta d’un sentiment trampós d’una certa nostàlgia restauradora que no es considera a si mateixa nostàlgia sinó veritat i tradició, que vol protegir una veritat absoluta. En aquesta trampa del sentiment l’individu no sent nostàlgia del passat real, sinó de com podia haver sigut perquè aquest passat perfecte que imagina és el que pretén projectar en el futur. Mentre que la nostàlgia restauradora retorna al bressol i reconstrueix la pàtria natal amb determinació paranoica, hi ha una altra nostàlgia, la reflexiva, que tem el retorn amb la mateixa passió. Per a uns és un refugi sentimental on protegir l’imaginari ideològic i fonamentar una pàtria, per altres és el refugi del jo creatiu des d’on reeditar (no reinterpretar) permanentment el món.

Els patrimonis històrics, com les nacions, es formen per l’agregació de capes, artefactes i estils al llarg del temps, fruit d’avatars, pactes i consensos. Per això, a vegades, intentar canviar o esborrar senyals de la història com per exemple noms de carrers (avui ho fan alguns ajuntaments) és una absurditat. Tant l’intervencionisme com el restauracionisme social cauen en l’error d’apedaçar, substituir o emmascarar algunes de les fases constructives de l’edifici social, cultural i polític. Les ferides que deixa el pas del temps formen part d’aquest patrimoni, i permeten una lectura fidedigna que no cal reinterpretar a cada època sinó només llegir per comprendre.

Víctimes

Tenim l’autoestima nacional tocadeta. La compassió que tots vam sentir per aquells parisencs mentre el foc devorava la seva catedral la vam sentir en el fons per nosaltres mateixos com a víctimes universals d’una pèrdua universal. En situar-nos emocionalment com a víctimes de la pèrdua d’aquella icona de la mil·lenària Europa cristiana ens planyíem del defecte, de la falsedat, de la negació i la deslegitimació d’aquesta Europa en crisi on les veritats han esdevingut mentides. La crisi de la França de les armilles grogues –permeteu-me aquesta llicència sense matisar– és la mateixa crisi de l’Estat espanyol i de la resta d’Estats europeus. És la crisi de la democràcia que és conseqüència d’una civilització que cerca alternatives en un món que s’ha quedat sense alternatives.

Reconeixent-nos víctimes de l’incendi adquirim col·lectivament una identitat que ningú ens pot negar com a desposseïts d’aquell bé estimat. Ens hem fet un lloc al món: el lloc dels que anhelen tornar a visitar Notre-Dame per ser secretament bressolats per la mare pàtria, aquella que hem imaginat. Aquella Europa cristiana que no és ni serà. Perquè hem renunciat a ser els herois de la seva construcció (reconstrucció), per conformar-nos amb un èxit (una utopia) més disponible i indiscutible: ser les víctimes del nostre temps. Els únics herois de Notre-Dame són els bombers. Tots els altres, polítics, magnats o ciutadans pelats, hem escollit una posició més retirada, la de les víctimes paralitzades per l’horror que contemplen l’incendi cada una des del seu televisor.

Salvador Clarós

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s