Contradiccions d’un feminista en construcció

Fins els catorze anys, vaig tenir la sort d’anar a una de les poquíssimes escoles mixtes que en ple franquisme funcionaven. Aquella convivència a l’aula entre nens i nenes, nois i noies, em va servir per tenir el privilegi d’experimentar ben d’hora i molt abans que molts amics i companys, que la balança entre llestos i llestes, treballadors i treballadores, rucs i “ruques”, vagos i “vagues” –algú solucionarà mai això del llenguatge no sexista?– estava equilibrada. No érem pas ni millors ni pitjors un cop classificats per gènere. És ben cert que a l’hora del pati els nois teníem tendència a donar puntades de peu a la pilota, però no ens feia res que alguna noia s’atrevís a posar-hi la cama i, quan de manera ordenada fèiem carreres a una pista d’atletisme, és cert, n’hi havia de més ràpides que la majoria de nois…

Fora d’aquell àmbit la separació i diferenciació per gènere era absoluta. Fins i tot en els ambients progres del moment, com ara el moviment escolta: elles amb faldilleta i nosaltres uniforme amb un cert aire militar. Hi havia una contraposició de mons i, per exemple, em cridava l’atenció aquell insult que es feia servir fora de l’escola: ets un nena!… dèiem –i la concordança impossible de l’article, n’amplificava la intenció.

Per tant, de fa anys i sense posar-hi nom, m’he considerat una mena de feminista racional. D’una racionalitat no exempta de contradiccions. Confiant en què tot tenia el seu temps i el seu procés, em semblava exagerat l’exigència estricta de la paritat de gèneres a tot arreu, i no parlem del fet de, per exemple, comptar el nombre i durada de les intervencions masculines i femenines en una assemblea i altres radicalismes semblants. He viscut còmodament instal·lat en el “si volen parlar només cal aixecar la mà”, i en l’argument de què l’exigència de paritat fomentava la figura de la dona quota, la dona florero. I tot i ser defensor del dret a l’avortament, m’ha grinyolat una mica escoltar “…nosaltres parim, nosaltres decidim!…”, quasi a l’hora en què l’alletament natural a demanda com a màxima expressió de la exclusivitat del mon femení, ens situa als homes en el paper de col·laboradors necessaris tot buidant la paternitat de contingut… i és que no som bons ni per donar un biberó?!…

Però aquesta anàlisi pretesament racional ha topat també amb la realitat quotidiana influïda per l’entorn sociocultural. I m’acuso d’haver ofert ajuda en les tasques de la llar pensant que déu n’hi do del que treballo a casa. M’acuso de saber fer una paella de lluïment el diumenge, però quasi mai haver fet bullir la verdura un dimecres al vespre. M’acuso d’haver-me sentit incòmode quan una dona m’ha convidat a un dinar de feina i ha aconseguit pagar ella i d’haver pensat “…per ser dona els té ben posats” quan l’he vist prendre decisions difícils a la seva empresa. He acceptat que la direcció de la multinacional de consultoria on treballava, em vetés la pre-selecció d’una dona per a exercir un lloc de responsabilitat en un mon professional ocupat per homes… Fins i tot admeto haver dit alguna vegada “guaita quin culet” i no importar-me massa que aquella noia em sentís.

Per arribar a aquesta confessió retrospectiva de culpa, han hagut de passar coses: tenir una filla, experimentar que un debat o una reunió dirigida per una dona acostuma a ser més productiu, quedar estabornit per les estadístiques sobre bretxa salarial i possibilitats de promoció laboral per a les dones, les mobilitzacions del 8 de març… i també, viure infàmies com la sentència de “la manada”.

Tot això m’ha anat portant, a poc a poc és cert, d’aquell feminisme racional a un feminisme en construcció. Perquè, senzillament, és inaguantable tanta injustícia!… i això em fa pensar que el moviment feminista faria bé d’arrelar en la lluita contra la injustícia, més que en la lluita –comprensible– entre gèneres.

Albert Farriol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s