És dilluns al matí. Com cada dilluns, m’arriba un correu de la coordinadora del voluntariat amb el llistat de visites preferents per a la tarda. Els dos voluntaris del dilluns ens encarreguem de visitar una dotzena d’usuaris de les instal·lacions del centre Albada del Parc Taulí de Sabadell com a convalescents de llarga durada.
El servei de voluntariat té activitats programades com aquesta on participa el voluntariat de forma habitual i d’altres on s’actua sota demanda, segons les necessitats de cada moment. El voluntariat sempre té una funció de complementarietat amb l’equip sanitari i social, fent tasques d’acompanyament a la persona hospitalitzada com la lectura, conversa, companyia, escolta… tasques de suport a les activitats lúdiques i terapèutiques que es programen com manualitats, tallers de memòria, jocs de taula… d’acompanyament en passejades per dins o fora dels centres, deambulacions pel passadís… i fins i tot tasques d’acompanyament a tràmits i gestions com ara oficines del DNI o passaport, visites a altres centres i serveis.
I tot això es fa a l’Hospital de Sabadell (Planta hospitalària, Pediatria, Ludoteca), al Centre Albada (Convalescència, Demències, Unitat de Cures Pal·liatives), a l’espai Sabadell Gent Gran (Coral SGG, Hort) i al Centre Salut Mental (Centre Antaviana, Hospitalització adults).
Quan a la tarda arribo al centre Albada i a la planta corresponent, miro a la llibreta de Voluntariat el registre de les visites dels meus companys de la setmana anterior. A la Maria li han donat l’alta el divendres, que bé! espero que hagi trobat la manera d’organitzar-se a casa; el Carlos, divendres no tenia gaires ganes de parlar, se’l veia desanimat, diu el meu company, a veure si avui en té ganes i el puc distreure una mica i fins potser verbalitzar què l’amoïna. L’Àngels, sembla que millora i té conversa animada. L’Amadou ja ha començat a caminar amb la pròtesi que li permetrà incorporar-se al món laboral després de l’accident. La Carmen necessita dues persones que l’ajudin a passejar pel passadís, esperaré que arribi l’altre voluntari per passar a veure-la tots dos.
Pel que fa als usuaris del Centre Albada, que és al que faig referència, acostumen a ser persones de qualsevol edat, convalescents, que porten força temps ingressades i que per les raons que sigui no tenen a l’abast prou suport familiar o d’amistats que els permeti continuar connectats amb el món exterior més enllà de les qüestions més pràctiques i quotidianes relacionades amb la seva recuperació. Em refereixo al fet que no tenen ningú que els passi a veure una estona per només parlar del temps o de com es troben avui per exemple. I és això el que fem els voluntaris, passar una mica de temps al costat de les persones que poden necessitar aquesta estoneta de conversa.
Parlar del temps és una manera de començar però quan et presentes i t’interesses per ells, els seus orígens, les diferents etapes de la seva vida, familiar, laboral, és quan molt sovint es relaxen i s’expliquen obertament. Per tant la feina dels voluntaris no és tant parlar com escoltar. I si n’hi ha d’històries! …per fer-ne un llibre!
A mesura que van passant les setmanes –hi ha persones que poden estar més de mig any ingressades– es va establint una relació de confiança i un cop repassat el passat es comença a parlar del present i del futur immediat. Quan un cop superades les fases més difícils de la malaltia es comença a parlar del retorn a casa comencen a sorgir les pors. Sobretot a la manca d’autonomia i a la solitud.
I els voluntaris? Un equip de persones de totes les edats que, ben coordinades i amb formació prèvia i continuada, ofereixen part del seu temps lliure a escoltar i acompanyar. Què més es pot demanar?
Doncs penso sovint que sí que podem demanar-nos crear aquestes xarxes de suport social entre veïns i veïnes, a tots nivells. Ens cal treballar per transformar la societat de manera que es creïn aquelles xarxes d’acció comunitària, de responsabilitat col·lectiva, que ens protegeixin de l’individualisme, del mirar cap una altra banda, del content jo, contents tots! I ens hi hem de comprometre personalment, no esperant que les administracions ho resolguin tot. I aquí hi té un gran paper el voluntariat. I de possibilitats d’actuació n’hi ha de sobres. Actualment em sap greu, amb l’excusa de la feina i l’atenció familiar, no haver començat abans aquesta col·laboració.
Abans de marxar deixo constància de com han anat les visites a la llibreta del Voluntariat per tal de facilitar, demà, la tasca dels meus companys. Ha anat bé la tarda. Les converses, les mostres d’agraïment i els somriures silenciosos em carreguen les piles per tota la setmana.
Isabel Cruells
L'Agulla 