“Porque Jesús vino para liberarnos”

Parlar i escriure sobre Nicaragua, un any després d’haver tornat, m’implica sencera. Sento que la porto a dins, amb totes les persones estimades d’allà. I ara fa mesos que fa especialment mal, per la situació de violència i repressió que estan patint. Poder canalitzar aquest dolor i impotència amb grups de solidaritat d’aquí ha estat important, així com també ho és poder seguir compartint l’experiència viscuda.

Durant dos anys vaig estar al Proyecto NATRAS-CEB com a voluntària, acompanyant infants i adolescents en situació de treball infantil, juntament amb un equip d’educadores nicaragüenques ben valentes i voluntàries d’arreu. Igual d’importants en el procés dels infants i adolescents, les seves mares i persones referents de les comunitats.

Dos anys que han estat d’un aprenentatge intensíssim, de posar mans i cor però, sobretot, d’ESTAR, d’escoltar, de compartir, d’anar-me contagiant de la seva força per transformar les realitats d’injustícia i celebrar la Vida, de deixar-me desarmar per la generositat, l’acollida i la valentia de la gent d’allà.
Tantes persones… Com Doña Benita, que vora la llar de foc de casa seva, una Setmana Santa, en una petita comunitat de Matagalpa, m’explicava com l’havia canviat la vida conèixer un Jesús llibertador: “Porque Jesús vino para liberarnos, para que no hubiera injusticia, por eso yo les digo a la gente de la comunidad que cuando vienen a sacarnos tierras para cultivar café hemos de organizarnos”. Ay, Doña Benita, ¡cuánto aprendí junto a vos, platicando junto al fuego, de lo que significa la Buena Noticia de Jesús, de lo que es amar y luchar para transformar la realidad! I així de tantes dones i homes, valentes i lluitadores i generoses. Com Doña Julia, que compartia les “tortillas” que palmejava amb esforç, regalant-ne a les persones amb més dificultat del barri. O l’Anabel, que havent estat nena del projecte, ara és educadora i acompanya les mares i els “chavalos” amb tot l’amor del món.

Déu dels mil rostres, que present et feies! En els “chavalos” i les “chavalas” del Proyecto, en la gent del barri, en les mares, a la comunitat del Chile (Matagalpa), en les Comunidades Eclesiales de Base… arreu! Present, constantment, en una terra de lluita, de VIDA, de ferida, de celebració, d’esperança. En una terra marcada per la injustícia però també per la resistència. Una terra de mans obertes i cors generosos.

A Nicaragua sento que vaig tocar amb la punta dels dits (del cor) l’entendre d’alguna manera la història de la vídua que ofereix les dues monedes o la multiplicació dels pans i els peixos. En veure que el que es té es reparteix, una i altra vegada. I que on mengen dos, en mengen sis. I on és benvinguda una també ho és la seva família. I el “no hay falla, pase adelante” i el deixar les agendes, i les presses de banda. I adonar-me que sí, que hi ha molt a fer, però que molt del que és essencial es juga en l’estar. En estar, escoltar, acompanyar-se…

Temps de descobrir que fragilitat i fortalesa, trencament i sanació, mort i resurrecció, a vegades es donen misteriosament alhora. Temps de seguir pregant fort aquella oració: “No ens deixis acostumar-nos-hi”, perquè tenim germanes i germans que no poden donar la vida per suposada. Temps de descobrir-me caminat amb molta gent d’allà, d’aquí, de molts llocs. Gent travessada per la realitat i profundament compromesa, des de cada particular forma de ser i habitar el món. Ara, la tasca segueix aquí, en les fronteres i ferides de prop. Com sempre, per sort, amb moltes altres persones.

Lucía Mendoza

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s