Quantes vegades ens fan aquesta pregunta avui dia, sense voler vendre’ns res? Quantes vegades ho diem a altres?
Tot i que segueixen havent-hi relacions de bon veïnatge, la majoria tenim l’experiència de no ficar-nos a casa del veí, en la seva vida, i també de mantenir darrera la porta les nostres necessitats quotidianes, que no sempre depenen d’una compra o d’un encàrrec professional. Allò que es deia: «Veïna, que tens una tassa de sucre per deixar-me?»
La idea de la interdependència, que necessito que els altres estiguin bé per a estar-ho jo, és ben antiga i reflectida encara en cultures americanes, com el «Sumak kawsay» quètxua, reconegut actualment en alguns països, com el dret de la població al «Bon Viure», «Viure bé, en plenitud».
A Europa s’està estenent la proposta del bé comú, com a translació d’aquest bon viure, responsablement i en col·lectivitat. Per fer front i contrast a la cultura actual antropocèntrica, del profit, que tanta desgràcia causa al nostre voltant, persones, societats, cultures i natura (vegeu per exemple el documental: «Le profit et rien d’autre» de Raoul Peck).
Ja l’any 76, a Perpinyà, el Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana proposaven el concepte de salut com aquell estat de viure «autònom, solidari i joiós».
També a molts lloc d’arreu s’està promovent el projecte de Ciutats en Transició, amb la idea de comunitat, de responsabilitat compartida en el bé comú i la sostenibilitat.
«Viure d’una altra manera perquè tothom pugui viure», dèiem sovint, especialment amb la mirada posada en la responsabilitat que tenim tots en l’explotació de la Terra, els seus recursos i els seus éssers vius, persones incloses, a tants llocs del món. Un món pensat per tal que tot allò que pugui ser de profit pugui circular i aprofitar-se, i en el qual tot el que no entra en aquesta categoria, ja siguin persones o recursos, cultures, està destinat a desaparèixer o, si més no, a no fer nosa, darrere la porta, darrere la frontera.
Aquest divendres 30 de novembre, al Cau de l’Aranya, el local de la xarxa d’intercanvi i grup de consum La Teranyina (La Llacuna, Anoia) ens vam fer aquesta pregunta: «I tu, què necessites?». Mirant-nos a la cara, escoltant-nos. Persones que ja ens coneixem i persones que no. I, en atrevir-nos a obrir les nostres necessitats al comú, oh sorpresa!, resulta que som rics. Rics en oportunitats, en capacitats, en recursos i en relacions.
Resulta que podem trobar resposta a moltes de les nostres necessitats sense haver d’anar al mercat espoliador, que necessita que no deixem de consumir, d’espoliar, per a que la roda segueixi girant.
És un exercici molt senzill. També molt humil, malgrat els principis que el sostenen, molt petit. Però és una descoberta molt engrescadora, veure que podem refer la comunitat, veure que tenim tants béns i coneixements a compartir i aportar, que sembla que ja no tenen valor, perquè no es pot especular amb ells, no es poden acumular, no es poden explotar.
Com la moneda social. Una eina molt petita, humil, però que pot ser molt transformadora, que pot contribuir a viure bé, entre tots. Recuperant confiances, aliances, que ens fan caminar cap a societats més solidàries, més joioses i autosuficients. Més sostenibles, on la vida és el centre, i no el profit.
Ha estat una experiència petita, humil. Però la repetirem. I us animem a posar-la en pràctica allà on sigueu. Val la pena provar! (us recomano gaudir de les pel·lícules/documentals: «El planeta libre», «The money fix», «Demain» i tantes i tantes altres experiències compartides!).
Mercè Clot
L'Agulla 