Illa caribenya de Guadalupe, colonitzada per França des de 1635. Som als 
segles XVIII-XIX. 1789, Revolució francesa. La Convenció decreta el dia 4 de febrer de 1794 que “tots els homes sense distinció de color residents a les colònies es converteixen en ciutadans francesos gaudint de tots els drets garantits per la Constitució”. Per fi arribava l’abolició de l’esclavitud! Però Guadalupe estava ocupada per 4.000 soldats anglesos i Anglaterra no estava disposada a perdre els ingressos que li venien pel fet de ser amo i senyor del comerç marítim; no podien perdre la mà d’obra gratuïta que proporcionava l’esclavitud.
El procés d’abolició de l’esclavitud comportava donar identitat a tots aquells milers d’esclaus i esclaves, cosa que es va convertir en una burla per a aquells negres analfabets als quals els representants de la República atorgaven nom i cognom que més aviat ridiculitzaven a aquells que l’havien adoptat. Un gest pel qual s’imposava als monàrquics blancs que tractessin com a iguals aquells que sempre havien sotmès, torturat, massacrat i assassinat amb tota impunitat. ¿Com es podia suportar? ¿I com se’n ressentirien les seves butxaques?
Soledat, una esclava joveneta, no necessitava cognoms francesos, sempre va ser “la mulata Soledat” perquè era filla d’una negra africana, violada en el vaixell del trasllat, per un mariner blanc. La nena era guapa, educada per l’amo que la va comprar, i feia les delícies de la filla d’aquest amo i senyor, que la maltractava sense pietat, i dels homes a qui abellia posseir-la encara amb menys pietat.
Arribada la llibertat, Soledat no es refia de la República i decideix anar al campament de Goyave, una comunitat de cimarrons atrinxerats a les muntanyes i als boscos. No vol tornar a viure tantes violacions, tants avortaments perillosos, ni tanta maldat; una maldat que descriu de tantes formes que ens manca espai per a poder-les repetir, i tan horroroses que ens manca cor per a poder-les pair. Maldat que provenia, no ho podem oblidar, del món anomenat cristià, que els havia governat. Quantes vegades ella mateixa havia tancat els ulls davant d’unes tortures que eren insofribles i que no tenien un altre acabament que un brutal i indescriptible assassinat!
El 1798 el campament és aniquilat pels guardians nacionals. Soledat se n’ha pogut escapar. 1799, Napoleó puja al poder. La intenció és acabar amb l’esclavitud però, davant d’una economia ressentida per la manca de treballadors, es fa necessària la mà d’obra gratuïta, i les coses canviaran. Amb la llibertat dels esclaus, qui proveirà dels productes a les nacions europees? El jou de l’esclavitud torna a imposar-se, però ara amb formes disfressades de més suavitat. Els despietats maltractaments es repeteixen i les revoltes contra l’amo blanc també es repetiran; Soledat torna a lluitar. El coronel d’infanteria, el caribeny Delgrès, mulat, intel·lectual, poeta i violinista, amarat de les idees de la Il·lustració, indignat pel gir de l’Estat francès sobre l’abolició, fa una crida amb aquestes paraules: “Estimats amics, la nostra llibertat està amenaçada. Sapiguem defensar-la com a persones de cor i que sapiguem preferir la mort a l’esclavitud. Viure en llibertat o morir!” El 10 de maig de 1802 llença una proclama titulada “A tot l’univers, l’últim crit de la innocència i la desesperació”, que acaba així: “La resistència a l’opressió és un dret natural. Fins i tot la divinitat no es pot ofendre per defensar la nostra causa: la de la justícia i la de la humanitat”. Animats per aquestes paraules, homes, dones i infants s’armen i lluiten desesperadament. Però és impossible enfrontar-se a l’exèrcit francès. Es busca una solució digna i es tanquen en un casalot que han regat de pólvora mentre esperen la mort. Les seves darreres paraules van ser “Abans morir que l’esclavitud”. Després, silenci. El 28 de maig entren els soldats, els refugiats encenen la metxa i tot s’enfonsa sota una terrible explosió amb la qual blancs i negres restaran agermanats per sempre més fosos els seus membres sense poder-ne destriar el color.
Sota els cadàvers desmembrats, la mulata Soledat ha sobreviscut miraculosament a la massacre. Està prenyada del seu company i l’embaràs li evita durant uns mesos la corda. La situació, però, no canvia, i els ciutadans negres tornen a ser esclaus i reenviats com un bé als seus amos o venuts als esclavistes en benefici del poder públic. Però no ens equivoquem, si l’han salvada és per recuperar un bé major: el nadó és un futur esclau del qual podran treure més profit que de la seva mare amb un cos ja massa castigat.
Així, el 19 de novembre, Soledat puja al cadafal. Ella, que havia lluitat per la llibertat, deixa un nen en l’esclavitud. Només té un dia. La multitud que l’acompanya no pot plorar, s’han de fer els forts si volen conservar la vida, encara que només sigui per l’esperança de veure abolida l’esclavitud. Aquesta arribarà el 1848, després d’haver deixat darrere seu més de 10.000 màrtirs que només volien la llibertat.
Roser Solé Besteiro
L'Agulla 