Impressiona, veure com els Estats Units ha elegit president un personatge com Donald Trump, i com el Brasil acaba d’elegir Jair Bolsonaro. Però encara impressiona més veure que, entre els suports que han empès cap a aquesta doble elecció, hi han tingut un paper molt important una majoria de les comunitats cristianes evangèliques, que han vist en aquests dos líders ultradretans la realització d’aquells projectes que aquestes comunitats consideren fonamentals per mantenir els respectius països fidels al cristianisme.
Davant d’això, un no pot deixar de preguntar-se què és i què comporta ser cristià per a tots aquests grups tan estesos i influents. No, jo no em crec que siguin simplement fruit de la manipulació dels poderosos grups de poder que tenen el darrere i que els financen. Això evidentment que hi té un paper, però el cas és que molta gent, moltíssima, s’arriba a creure que votant Trump o Bolsonaro s’afavoreix la implantació de l’Evangeli…
Però això no només passa a Amèrica, evidentment. A Europa, l’extrema dreta creix i arriba al poder a llocs com Itàlia, Hongria, Polònia. I els líders ultradretans d’aquests països invoquen el seu catolicisme i la defensa de l’anomenada cultura cristiana. I per exemple menyspreen els immigrants fins a un nivell que és molt obvi que és radicalment contrari al que Jesús va ensenyar. I entre la molta gent que els vota, un nombre important creu, com a Amèrica, que així afavoreix el cristianisme.
Certament, més enllà del grau de manipulació i de la sinceritat subjectiva d’aquests líders i dels seus votants, el cristianisme amb què es recobreix el vot ultradretà, és això, recobriment. Les motivacions estan en una altra banda, en la recerca, no gaire intel·ligent, per cert, de seguretats davant la crisi i el futur desconegut. Però el fet que el cristianisme esdevingui un instrument de suport i potenciació de la ultradreta, realment fa pensar.
¿En què ha consistit la cristianització del món occidental? ¿Quins valors cristians han arrelat en els nostres països que ara produeixin aquests fruits tan bords? Realment, davant d’aquesta situació, un pensa que tot ha estat molt i molt superficial…
Però hi ha més. Aquí, a casa nostra, ha sortit a la llum, i s’ha propagat, un eslògan dins el camp independentista que realment fa por. És aquell que diu: “Ni oblit ni perdó”. Sort que alguns dels dirigents del procés, i jo en destacaria en especial Joaquim Forn, han estat capaços de dir que negar la possibilitat del perdó és negar una de les més bàsiques eines de regeneració de què disposem. Jo crec que aquesta és una de les coses més intel·ligents que va dir Jesús. I es nota que Joaquim Forn és cristià.
En tot cas, aquest eslògan manifesta també, com el vot d’extrema dreta de què he parlat abans, que els valors cristians, realment, no han arribat a fecundar el nostre país com hauria estat esperable després de tants anys de presència cristiana impregnant totes les estructures socials.
Sí, els valors de l’Evangeli encara tenen molt de camí a fer.
Josep Lligadas
L'Agulla 