El Liceu de la Caballé

La mort de Montserrat Caballé m’ha fet tornar a la cua del Liceu. Vaig començar a anar al Liceu l’any 70, em sembla, amb tretze o catorze anys. Ja feia temps que anava als concerts, amb la passió pròpia de l’adolescència. La Banda Municipal, l’Orquestra Ciutat de Barcelona, les Serenates al Barri Gòtic, el Festival Internacional de Música de Barcelona, el Fòrum Musical, l’Associació de Cultura Musical… La vida musical de la ciutat era més aviat esquifida en quantitat, però no estava gens malament en qualitat. Amb un esforç importantíssim de molts promotors privats que més aviat hi deurien perdre calers. Perquè el règim no estava per músiques.

El Liceu se’m resistia. Em semblava molt elitista i llunyà, fora del nostre abast. Fins que a casa, amb la mare, ens vam apuntar a Polímnia, que era una petita associació lligada a la ràdio, presidida per Joan Lluch, locutor que retransmetia les funcions del Liceu, i que permetia seguir l’activitat operística molt de prop, en contacte amb molts dels seus protagonistes.

D’aquí que ens decidíssim a anar a l’òpera. Cinquè pis. Val a dir que les entrades al galliner eren barates, com de fet, ho són força ara. El problema és que hi havia molt poques butaques amb visibilitat i això comportava fer llarguíssimes cues (jo n’havia fet 20 hores) seguint un complicat ritual. Però la veritat és que era ben divertit: molta convivència, molta discussió operística, molt d’aprenentatge. Vaig començar pel ballet (potser va ser amb Nureyev o Fonteyn!) i després em vaig animar a veure òpera. Recordo haver vist un Josep Carreras joveníssim. Però el que em va seduir absolutament va ser escoltar Plácido Domingo, un dia de Nadal de 1971, amb Manon Lescaut de Puccini. Forofa del Domingo vaig passar uns quants anys gaudint de la seva veu junt amb la Caballé, que aleshores estava en plena forma i era fantàstica en el repertori de Verdi, de Bellini, de Donizetti… Un últim acte d’Aïda em va fer pensar com Simeó: ara ja em puc morir.

L’estructura del Liceu era profundament elitista: el pas entre els dos últims pisos i la platea i els tres primers estaven barrats sistemàticament. A dalt, s’hi podia anar sense fer gaires compliments. A baix era molt més car i la gent hi anava d’etiqueta i amb vestit llarg. Sovint passaven bona part de l’òpera dins de la llotja, amb el llum encès i no s’estaven de fer xivarri ni d’entrar i sortir quan els venia de gust.

En canvi, l’accés als camerinos i a l’escenari era una festa oberta a tothom. S’entrava a l’escenari al final de l’obra per una petita llibreria que donava a la Rambla, aparentment insignificant però que de fet podia obrir-se fins a fer-hi cabre els decorats. Tots els aficionats que anàvem a demanar autògrafs hi podíem entrar sense més. Era encantador, encara que vist amb els ulls d’avui deuria contravenir totes les normes de seguretat. I també podies ficar-te als camerinos, on la major part de cantants ens rebien disposats a xerrar i a repartir fotografies. Això, és clar, amb el temps va anar canviant. També perquè quan va arribar la transició, al carrer es notava un clima molt hostil al Liceu. Hi havia gent que tirava ous i escridassava la gent que entrava per la porta principal.

Mentrestant, els del galliner anàvem fent. El públic era molt popular, molt més, em semblava a mi, que el del Palau, més culte. La gent vivia l’òpera xiulant i aplaudint amb passió i en els entreactes escoltava el futbol. Amb els problemes de visibilitat de la sala, sovint hi havia qui s’estava dret o agenollat tota la representació. I encara vaig enganxar l’època de la claca. L’òpera, però, s’oferia sense subtítols, sovint retallada i traduïda a l’italià. I havíem vist òperes en què cada protagonista cantava en una llengua diferent. L’orquestra i el cor amb prou feines assajava, amb els resultats que es poden esperar. Es primaven absolutament les veus i encara només les dels protagonistes.

Tot un món, que ja ha passat a la història. La Caballé (“la Montse”) va oferir nits fantàstiques, va eixamplar el repertori i va ser objecte d’homenatges diversos (amb coloms i tot, volant dins del Liceu!). Va tenir baralles i tics de diva, però no va deixar mai de venir al Liceu. Li estic molt agraïda.

Mercè Solé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s