Quan l’estupidesa substitueix la intel·ligència

Cinc conceptes defineixen bastant bé l’etapa històrica que estem transitant: complexitat, canvi, velocitat en el canvi, incertesa i crisi. Podríem trobar encara moltes més expressions. Del canvi i de la seva velocitat, se’n derivarien, per exemple, les nocions de risc, caos, atzar…; també d’oportunitat, avenç, innovació, millora… De la incertesa i de la crisi, emanarien la inseguretat, la precarietat, la por, el perill, les amenaces… I així successivament. Però em conformo, per ara, amb les cinc primeres idees, que configuren un dibuix interessant, i alhora preocupant, del present i del futur.

En efecte, el paisatge quotidià s’està transformant de forma permanent. I els ciutadans del món, instal·lats en el limitat i imprecís mirador de la vida quotidiana, contemplen vacil·lants, i sovint inquiets, com la complexitat envaeix la seva efímera existència. Observen com el paisatge s’altera constantment per l’acceleració del coneixement, el progrés de la ciència, l’enorme desenvolupament de la tecnologia, i el procés de globalització. I al mateix temps, veuen com apareixen en l’horitzó grans i greus amenaces que condicionen la supervivència de la humanitat. Els avenços científics i tecnològics podrien superar, segons alguns pensadors, la capacitat d’assimilació dels éssers humans.

Tothom, en un moment o altre, ha sentit el vertigen del temps. Es percep que es produeixen molts canvis, però sovint ningú no endevina exactament en quina direcció. Ni tampoc els experts saben si seran en la bona direcció. Ilya Prigogine, Nobel de Química 1977, va anunciar la fi de les certeses, fent referència al naixement d’una nova ciència de la complexitat. No hi ha veritats absolutes, sinó preguntes. I la complexitat, la incertesa i la sensació de temps accelerat augmenta el risc global, segons la coneguda sentència del sociòleg alemany Ulrich Beck.

Les innovacions científico/tecnològiques no suposen, de forma automàtica, una millora en les condicions de vida dels humans. Ja ho va advertir Manuel Castells. L’era de la informació o del coneixement divideix la societat en dos estats: els interactuants (dins de la xarxa) i els exclosos. Segons alguns analistes, es produirà (de fet, s’està produint) una esquerda creixent entre els nivells més alts i més baixos de l’escala ocupacional, una segregació social en funció de l’educació, una dualització creixent, una pèrdua dels vells drets laborals, una reducció de la societat del benestar. Castells avisa que la societat tecno/informacional és un nou mode de desenvolupament econòmic i social que altera, però no substitueix, el sistema de producció dominant (el capitalisme).

Heus ací la paradoxa que s’està produint: la intel·ligència (col·lectiva) dona pas a l’estupidesa (també col·lectiva). Enfront de la complexitat, niciesa i idees simples. Enfront de la incertesa, dogmatisme (certesa absoluta) i demagògia. Enfront del canvi, immobilisme. Els períodes de turbulències originen respostes antitètiques, perquè la gent se sent insegura i desconcertada. La racionalitat i el diàleg enriquidor es perden de vista. El dubte es concep com a signe de debilitat. En aquest escenari, la radicalitat conservadora ofereix fórmules rudimentàries i contundents, però aparentment efectives: patrioterisme, irredemptisme nacionalista, despotisme, racisme, individualisme, xenofòbia, rebuig de la diferència… Fonamentalisme religiós. L’extrema dreta explota aquests sentiments més primaris i irracionals. I força ciutadans, esporuguits i vacil·lants davant uns canvis que no entenen, s’hi apunten.

Tot això crec que pot explicar, en part, la presidència de Donald Trump als Estats Units o la recent victòria de Jair Bolsonaro al Brasil; l’ascens dels neofeixismes disfressats de liberal-populismes, dels nacionalismes i dels ultraismes a Europa; la deriva d’alguns partits conservadors, com el Partit Popular o Ciudadanos; el reforçament del cesarisme a Rússia i territoris adjacents. Fixin-s’hi bé: es tracta de països avançats, en els quals els canvis s’estan produint de forma més determinant, molts d’ells líders globals, alguns amb democràcies consolidades però ara desgastades, institucions arrelades però ara desprestigiades i partits afermats però ara desacreditats.

Molt pocs preveien que la transformació actual portaria a aquesta inanició. Molt pocs vaticinaven que el procés imparable de globalització alimentaria el tancament de fronteres. És, sens dubte, una molt mala notícia. Però el pitjor de tot és que abans les crisis degudes als canvis de paradigma es produïen de tant en tant: cada mil·lenni, cada segle (en els últims temps) o potser cada cinquanta anys. Hi havia espai per a assumir, pair i administrar les transicions, les transformacions i fins i tot les revolucions. Però ara hom té la sensació que hem entrat en l’era de la innovació i la mutació constants i, en conseqüència, de la crisi persistent, ininterrompuda, crònica i perpètua. Per a moltes persones, el demà arriba massa aviat.

L’escriptor uruguaià Mario Benedetti descrivia perfectament aquest estat d’ansietat que provoca aquesta col·lisió brusca amb el present i amb el futur: quan pensàvem que teníem totes les respostes, ara van i ens canvien les preguntes. I no tenim respostes infal·libles, perquè no existeixen, però també perquè hem intentat córrer abans de saber caminar.

Per a guanyar aquesta batalla contra l’estupidesa caldrà aprendre, entre tots, a construir una intel·ligència col·lectiva.

Santiago Ramentol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s