Reconstrucció política, als 10 anys de la caiguda de Lehman Brothers

Passats 10 anys del terratrèmol de Lehman Brothers que va desencadenar una crisi financera global, vivim un procés de reconstrucció política. La sacsejada del sistema financer ha deixat visible anys més tard una fractura entre la política i la ciutadania. El ressentiment cap a les elits governants que s’han desentès de la gent en el repartiment de la riquesa en les quatre dècades de predomini neoliberal ha anat esquerdant la confiança dels ciutadans. La fragilitat manifesta de les estructures de poder dels estats enfront de cataclismes econòmics globals com el de 2008 ha generat dubtes raonables sobre el poder d’aquests. Com diu Josep Ramoneda, els ciutadans poden caure en la indiferència en temps en què tot sembla possible. Però quan la realitat estreny se’n recorden de l’estat. La desconfiança cap a un estat que ha traït els ciutadans cedint sobirania a poders globals que escapen al control és la mar de fons que ara remou i enterboleix el clima social. La tremolor que sentim sota els peus és la inseguretat pública i jurídica, la manca de garanties dels nostres estalvis i patrimonis, la desprotecció social, i la incertesa laboral. D’aquí que trontolli fins i tot la democràcia i plani novament una amenaça d’autoritarisme. Les reaccions socials tendeixen a assenyalar culpables locals de torn, ja siguin polítics, banquers, jutges o dèficits constitucionals, i construeixen relats endèmics de bons i dolents… Però la tectogènesi d’aquest canvi d’estat d’ànim general i els seus efectes escapa de particularismes i de localismes perquè emana directament del magma de la globalització i la innovació tecnològica. És la tectònica d’un canvi d’època que remou essències i veritats. No perquè la globalització i la tecnologia determinin fatalment l’esdevenidor, sinó perquè el futur depèn de les respostes polítiques, sempre derivades dels efectes socials dels canvis.

Lehman Brothers va ser la previsible conseqüència del final de la festassa neoliberal. Pot resultar sorprenent que ningú hagués previst que els excessos del capitalisme neoliberal amb una economia hiperfinanciaritzada i amb un ecosistema reescalfat pel canvi climàtic desembocarien en una crisi econòmica. La complexitat del sistema financer va anar creixent paral·lel a la seva fragilitat, i es va tornar incomprensible tant per a la Reina d’Anglaterra, com per a les flamants escoles de negoci d’on sortia la màgia neoliberal, com també pel llavors ministre Pedro Solbes, per no dir la resta dels humans. Ningú ho va veure venir tot i que des de Nikolai Kondratiev i Joseph Schumpeter fa un segle que els economistes saben que les crisis en el capitalisme són sistèmiques. Responen a cicles o ones llargues que es repeteixen amb una freqüència determinada, seguint un patró de funcionament recurrent que depèn de les lògiques del capital, de la innovació tecnològica i de les reaccions socials. Es repeteix una i una altra vegada, almenys així ha passat des de la primera revolució industrial. Perquè el capitalisme realment existent -explica el professor Ramón Tamames- té molt d’estat: pensions, sanitat, educació pública i protecció social. I els cicles del capitalisme oscil·len entre una fase de clar predomini del mercat en la qual l’estat se sotmet al dictat del capital, i s’inhibeix mentre els especuladors inflen bombolles, i tot acaba com el rosari de l’aurora, fins que després del desastre, l’estat intervé, assumint els riscos que els inversors privats evitaven, regulant de nou els mercats, creant mecanismes redistributius i d’equitat per recuperar el creixement i el benestar. Ara ens trobaríem en aquest moment si no fos que primer s’ha de capgirar l’escena política, passar factura als corruptes i construir un nou pacte social, o allò que l’economista Anton Costas anomena capitalisme civilitzat. Aquesta és la crisi política. Així és el capitalisme!

A 10 anys del crac financer, vivim a Catalunya i a Espanya i més enllà, un procés de reconstrucció política que és un campi qui pugui. Les emocions dominen per sobre de les raons incomprensibles per massa complexes. Les manifestacions dels polítics són màrqueting en un mercat que compra vots a canvi de commovedores promeses de salvació. Molta gent s’enganya, amb aparent innocència, abraçant sortides més plenes de romanticisme i d’utopia que de sentit històric i d’autocrítica. Costa acceptar que s’ha acabat l’encanteri: que les institucions són corruptibles des dels partits polítics, la monarquia, els clubs de futbol, l’Església i ara també la Universitat. Que l’estat no ens pot garantir protecció, i que la democràcia també pot conduir al caos, sinó que els ho preguntin als ciutadans britànics que lidien amb el Brexit, o als americans que temen el proper twit del president Donald Trump. La paraula llibertat significa coses diferents segons qui la pronuncia. La solidaritat amb els nàufrags del Mare Nostrum es converteix a la poca estona en rebuig als manters i als menors sense tutela que ens desborden. Que la por fa dir a la gent “primer nosaltres”. Que la paraula feixisme s’utilitza ara indiscriminadament contra qualsevol enemic. Que l’única cosa que ens unia era una bandera, i ara ja ni això! El que està en crisi és una versió dulcificada del món i de la democràcia que ens havíem fet a mida a manera de justificació.

A la vista de la catàstrofe financera de 2008 i les seves seqüeles, es poden donar explicacions simplistes o involucionistes com l’antieuropeisme que prefereix acusar a la globalització com si fos una ideologia que cal combatre. No és així, la globalització és més aviat una realitat, una mostra més de la complexitat. Tot està cada dia més connectat i tot és interdependent. Fer política avui és gestionar les interdependències renunciant als espais de sobirania propis en favor d’altres espais de sobirania compartida. Això és aplicable tant en l’esfera personal com en la pública. En la globalització, les sobiranies nacionals es dilueixen cada vegada més en àmbits de codecisió i de cogovern per decidir, per exemple, com fer la transició del model energètic per posar fi a la era del petroli i al canvi climàtic, o com implementar un impost a les transaccions financeres que eviti una nova crisi que ja despunta a l’horitzó. Tot i la confusió regnant, perquè la indignació que emana de les places i assemblees populars després de la desfeta encara ens ronda, l’únic camí que mena cap al futur és aquell que contempli un pacte fruit del diàleg i l’acord. L’alternativa, que no ho és, és el provincianisme al qual semblen abocats els brexistes, els trumpistes i tots aquells que s’entreguen als populismes, als fronterismes i als nacionalismes identitaris, oblidant que en realitat tots som u.

Salva Clarós

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s