Maig del 68, quan jo tenia 17anys

Em permetreu començar amb una boutade per épater una mica. Jo crec que el maig del 68 a París, del qual ara hem celebrat el cinquantè aniversari, se’l van inventar sis anys abans, a Roma, els cardenals Frings i Liénart quan, a la primera sessió del Concili Vaticà II, es van aixecar a l’aula conciliar i van dir que no estaven disposats a votar les comissions de treball que havia preparat la Cúria Romana, sinó que demanaven uns dies d’aturada perquè tots es poguessin conèixer una mica i votar amb coneixement de causa. Aquella intervenció valenta va salvar el Concili i el va convertir en el que va ser: un lloc de debat lliure.

Em permetreu ara continuar amb una història recent. Un capellà amic va ser recriminat per una jerarquia eclesiàstica dient-li que “el problema dels del maig del 68 és que ho relativitzeu tot!”. El meu amic, de fet, durant el maig del 68 era bastant criatura, però potser sí que té raó la tal jerarquia: el maig del 68 ens va ensenyar a relativitzar les coses, a preguntar-nos els perquès, a fer servir el cervell per decidir si una cosa val la pena o no. Com també ens ho va ensenyar el Concili Vaticà II. I això un servidor gosaria dir que és una virtut.

Caputxinada, 1966

I una tercera, si voleu, boutade. Si us mireu les fotos de la Caputxinada de 1966 veureu que tots, estudiants, professors i intel·lectuals presents, van amb corbata. En una tancada incòmoda, van amb corbata! Des del 1968, van deixar d’anar-hi: els estudiants, tots; la resta, bastants.

En fi. Jo, com dic en el títol, tenia llavors 17 anys i era el meu primer any d’estada al Seminari Major de Barcelona. Recordo que molts de nosaltres seguíem els fets de París amb passió. Jo, com a mínim, amb molta passió. L’ocupació de universitat de Nanterre, després l’ocupació de la Sorbona, després la presa de l’Odéon… La tarda de la presa de l’Odéon, el professor de francès que teníem, monsieur Mazélon, ens va venir a classe amb el diari Tele-exprés, que sortia a la tarda i que havia dedicat tota la portada a una gran foto de l’esdeveniment, i ens va dir, només faltaria, que França era més o menys la capdavantera de la història de la humanitat.

Ho vivíem amb passió, i ho vivíem des d’una situació de dictadura, que és el que llavors teníem aquí.

A França, que era un país democràtic, el que els estudiants demanaven era un canvi de sistema, segurament sense saber gaire en què havia de consistir. Però en tot cas, tenint clar que tant els dogmes com les cotilles culturals de les democràcies occidentals no tenien per què ser tals dogmes ni tals cotilles i havien de ser canviats. Era, diria jo, un qüestionament de les bases del capitalisme democràtic, que malgrat ser democràtic continua sent capitalisme, i que com a tal té coses, o sigui privilegis, intocables. Potser ara encara ho veiem més, quan arran de la crisi del 2008 ens adonem de l’existència d’aquesta cosa que anomenem la dictadura dels mercats.

Aquí, en canvi, ho vivíem des d’una situació de dictadura, i de fet el maig francès ens convidava a anar més enllà del simple anhel d’una democràcia convencional. Per això, diria també, quan miràvem a París miràvem també alhora a l’experiment que en aquell mateix temps s’estava duent a terme a Txecoslovàquia de la mà d’Alexander Dubcek: la “Primavera de Praga”, el “socialisme de rostre humà” que volia mantenir un sistema sense les injustícies del capitalisme però també sense l’estil dictatorial soviètic. I diria, encara, que aquest sentiment i aquests desigs van quedar magníficament plasmats en l’obra teatral de Jordi Teixidor, publicada aquell mateix any 1968 i que quan es va estrenar, el 1970, va tenir un notabilíssim èxit: El retaule del flautista. L’obra presenta un règim municipal democràticament elegit, però que pel que serveix és perquè els elegits s’aprofitin dels seus càrrecs per tenir tota mena d’avantatges… En època de dictadura, el que l’autor ens deia era: Amb la democràcia no n’hi ha prou.

El maig del 68, de fet, no va tenir conseqüències polítiques directes i, a les següents eleccions, a França va tornar a guanyar la dreta. Però va ser un fort impuls per a un canvi de cultura que va venir, com diuen, per quedar-se.

Josep Lligadas

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s