Trobar una Eucaristia…

L’altre dia, una persona que acompanyo en Exercicis de Madrid, em deia que li havia ressonat tornar a missa, anar a l’Eucaristia setmanal. Havia tingut experiències negatives i a poc a poc va deixar de sovintejar-les. Em va despertar una alarma: “Vigila quina tries!”, temorosa que la primera a la qual anés creés efecte vacuna… i se li fes costa amunt insistir en el seu propòsit.

I efectivament, va anar a la parròquia prop de casa… i va sortir horroritzada. Una homilia del pecat contra l’Esperit Sant i un to castigador…

Què hi farem! Segur que a Madrid n’hi ha d’altres… Vaig preguntar a altres amigues creients, practicants i algunes d’elles religioses, convençuda que em donarien un munt de pistes. Res d’això! Paraules decebedores, dient que el panorama no era molt engrescador… Una parròquia, la de Guadalupe, portada per missioners mexicans, era la més recomanada…

Sí, això és a Madrid. Però quines Eucaristies podem recomanar a les nostres diòcesis catalanes? A Barcelona? Quantes vegades fem desplaçaments llargs per anar a celebracions “que no ens facin mal”? Costa anar a misses on no s’acull a qui entra per la porta, on no intueixes lligams comunitaris (ni en el propi barri). On algunes homilies són en to de censura, de judici… On les pregàries que es llegeixen estan descontextualitzades del món que vivim, sense fer cap al·lusió a aquelles notícies que omplen els diaris i haurien d’omplir els nostres cors de creients (el Mediterrani i els refugiats, la situació de Nicaragua, el problema de l’habitatge a la nostra ciutat, la pobresa… o tants d’altres). On la presència de dones és escassíssima, si és que n’hi ha. On el capellà substitut per vacances decideix que ja no es combrega amb pa i vi, tot i que la comunitat cada diumenge ho fa amb les dues espècies… però és clar, ell està en situació de poder i com s’hauria d’adaptar fent el servei a aquells que formen l’ekklesia! On s’assenyala que no s’acosti a combregar qui tingui una situació personal que no els ho permet, excloent qui potser més necessita prendre el Cos i la Sang i sentir-se estimada, alimentada, acollida… On de vegades només pots fer silenci i deixar d’escoltar el sermó del mossèn (que resulta feridor, contraproduent…).

I això fa difícil que la missa del diumenge sigui festa, celebració, lloc de trobada comunitària, empenta per anar més a fons, per vincular-te més a l’Església diocesana… I ens perdem el nodriment que suposa l’Eucaristia, capaç de sostenir-nos fins i tot en moments de desolació, mantenint l’alè de l’Esperit i la fe…

El cas de Madrid que us explicava em va omplir de tristor… però coincideix amb comentaris compartits en el meu entorn, de persones que cada diumenge hem de pensar on anar a una missa que ens resulti interpel·ladora, joiosa, comunitària… I si no es pot, si hem d’anar-hi per sentir-nos fora de lloc, potser millor quedar-se a casa i fer una pregària tranquil·la, llegint la Paraula en comunió amb tota l’Església, fent silenci, agraint, encabint tantes realitats properes i llunyanes, celebrant la Vida i demanant llum per descobrir com col·laborar per crear espais alegres, igualitaris, on puguem dir com Jesús, “vine i veuràs”.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s