Matilde de Magdeburg, poetessa, beguina, mística…

Mechthild von Magdeburg (1210-1282) –nascuda en el confort d’ un castell i educada en el si de la seva família, noble, i d’una gran cultura–, de ben jove renegà del luxe burgés en el que no s’hi pot trobar, n’està convençuda, la veritable felicitat. Profundament religiosa, coneixedora de la Bíblia, bona lectora de la literatura poètica i cavalleresca de la cort i a la vegada humil, en la mesura en què confessa ser una dona sense estudis.

Pels voltants de 1250, animada pel seu confessor, va començar a escriure la seva important obra en set volums, La llum emana de la divinitat. No era la seva voluntat destacar en el camp de la literatura, sinó donar a conèixer amb tota fidelitat la paraula rebuda de Déu; fidel perquè se sent absolutament dependent d’Ell, motiu pel qual es veu incapaç d’interpretar lliurement la paraula divina. El seu estil és profètic, com ho va ser la seva obra en ser la primera autora que va escriure en la llengua del poble. La seva obra tracta de temes de teologia, a vegades difícils d’entendre, i per això recomana que es llegeixi nou vegades per comprendre el seu contingut. Aquests temes són la Trinitat, l’amor misericordiós de Déu, referències a l’escatologia i als sagraments… També a la fe, i quan ho fa, utilitza un llenguatge de gran força poètica que invita al fervor. No hi va faltar la crítica a l’Església, per la qual cosa es va veure obligada a refugiar-se en el convent Helfta, del Císter, on se li va encomanar l’educació i formació de monges cistercenques més joves. Profètica, perquè se la pot considerar precursora de moviments femenins posteriors, que donarien els seus fruits. Amb tot, i com passa amb altres autores, és una de les figures literàries més desconeguda del segle XIII. ¡Dona havia de ser!

Matilde és una d’aquelles dones que, com Hroswitha de Gandersheim (+1002) Hildegarda de Bingen (+1179), Caterina de Siena (+1380), Juliana de Norwich (+1416), Christine de Pizan (+1430) i més tard Isabel de Villena (+1513) o la mateixa Teresa d’Àvila (+1582), entre moltes altres, són un clar i constructiu exemple de la contradicció entre els discurs públic i teològic, carregat de tòpics, sobre les dones i l’experiència personal de Déu de cada una d’elles, que constitueix el seu fonament i la seva identitat, manifestada no sols en la seva vida sinó també en la seva obra escrita, entre poesia, teatre, epistolaris, diaris o tractats teològics i espirituals.

Als 20 anys, la jove Matilde abandona la comoditat de la casa paterna, i buscant el camí de la pobresa va ingressar en una comunitat beguina de la ciutat de Magdeburg. Una decisió que respon a la crida de l’Evangeli, perquè una vida lliurada al luxe i a la vanitat dels salons no té res a veure amb el missatge de Jesús. Coneix la poesia trobadoresca, li agrada, i és capaç de transformar l’amor passional que canten els poetes en un profund amor a Déu. No és un amor buit, sinó un que li exigeix conèixer i viure amb els més pobres i marginats. Plena d’aquest amor, estima cada persona sense límits ni restriccions, amb el desig de transformar la realitat i es compromet a trobat un lloc millor per als més desheretats. Un desig de canvi que no li ha nascut espontàniament, sinó que ha anat creixent des dels dotze anys, quan es va comprometre a ajudar sempre els més pobres. Una manera de dir que l’experiència del sagrat no es deixa tancar en una pregària cega, sinó que és com una crida a l’acció transformadora. És l’experiència de les beguines, que fixen la seva mirada allà on la misèria ni tan sols permet ser persona, allà on és més necessari que ressoni la paraula de Déu.

No és, de cap manera, una fugida del món, ni del seu cos. Cal tenir bona salut, necessària per fer front a totes les necessitats. No és partidària, doncs, d’un ascetisme fanàtic, que és un risc per a la vida de cos i ment. Està convençuda que un monjo o una monja, si passa gana, no pot cantar bé, ni estudiar amb profit, ni estar atent als propis defectes. Té els ulls fixats en el cel i els peus ben arrelats a la terra, amb una mirada compromesa amb les persones que hi ha al voltant seu.

Si tinguéssim temps per llegir la seva obra potser pensaríem que estem davant d’un text d’una autora actual. Un text que ens enfrontaria a nosaltres mateixos, i posaria interrogants sobre la nostra manera d’entendre el missatge cristià; i ens posaria també davant d’una mística forjada en la riquesa de la diversitat i en les diferents maneres d’entendre la vida, segons la situació en què viu cadascú, la terra o el país i la seva idiosincràsia. La història està plena d’exemples de persones que, atentes a la crida de Déu i amb els ulls ben oberts, busquen viure de tal manera que són capaces de transformar el món. Nosaltres volem ser d’aquests…

Roser Solé Besteiro

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s