Democràcia

Els fets de l’1 d’octubre bé podrien ser llegits com un atac a la democràcia perquè impedir votar, es miri com es miri, és incontestablement contrari al dret democràtic. Si les democràcies del món cotitzessin en algun rànquing de qualitat, l’espanyola estaria fregant, sinó per sota, el bo porqueria. Però alerta. Sis mesos després, l’alcaldessa de Barcelona va proposar a l’aprovació del consistori una multiconsulta ciutadana sobre qüestions diverses d’interès de la ciutat. Els Comuns van considerar que la consulta ajudaria a aixecar el llistó democràtic però la resta de grups municipals van tombar la proposta, també els que defensaven el dret a decidir l’1O. El malestar amb el dret a decidir no és exclusiu només d’uns –es veu– sinó de tots. En definitiva, en la política rarament es posa la puresa democràtica per davant dels interessos partidistes. Ara bé, sí que s’utilitza la indignació enfront de la injustícia: per identificar “culpables” o “dolents” en una lògica binària que no discrimina res més i s’omple de raó pròpia davant la flagrant vulneració antidemocràtica de l’enemic; per alimentar el relat de la conspiració com explicació del conflicte considerant la democràcia com un estadi aconseguit que està en perill, i no com una actitud en permanent estat de construcció. A la fi, que incapacita per a l’autocrítica en considerar que el desordre es atribuïble únicament a forces externes, alienes, i així oferir als propis un relat còmode que explicaria que hi ha responsables, i aquests no som “nosaltres”. El filòsof Daniel Innerarity diu (Política para perplejos, 2018) que qui accepta explicacions de la realitat que no tenen en compte la complexitat i que atribueixen els mals a complots, recuperen il·lusòriament una certa sobirania cognitiva sobre la realitat en disposar d’un relat simplificador que la fa intel·ligible. Està en perill doncs la democràcia, o la mediació política davant la pèrdua d’integritat cognitiva d’una societat perplexa.La confusió general en l’actual estadi de “postveritat”, en el qual l’opinió es construeix més a través d’emocions i creences que de fets objectius, fins i tot amb mentides, és atribuïble a la manca d’instruments per organitzar la informació, per interpretar-la i ponderar judicis. La construcció de “relats”, siguin certs o no (mai cap explicació de la realitat conté la veritat al cent per cent) vol substituir el veritable debat polític en un món digital on l’allau d’informació i la manca de cosmovisió desborda la capacitat humana per a comprendre el món. Al crit de “no ens representen” es rebutja tan aviat els mitjans de comunicació com els partits polítics, sindicats o qualsevol altra forma d’intermediació social per sospitosos d’emmascarar la realitat o la voluntat del poble, la qual es faria sentir millor com més directa i plebiscitària fos la democràcia. Les consultes directes, com la multiconsulta de l’alcaldessa, responen a la creença que, com més assembleària, més qualitat democràtica. Ara bé, els límits estan a la vista: qui decideix què es pregunta, com, quan, a qui? Faríem bé de no confondre la discrepància o l’opinió diferent d’altri amb dèficit democràtic. Així estalviaríem també de qualificar a “l’altre” d’antidemocràtic, feixista, espoliador i tantes exageracions de mal gust que avergonyeixen.

Salvador Clarós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s