Caterina Schütz

Caterina Schütz, de casada Zell (1497-1562), portaveu de la Reforma fora del temple

Dona extraordinària, aquesta contemporània de Luter, ciutadana de la imperial ciutat d’Estrasburg; feminista laica de primera fila, pietosa i bona coneixedora de les Escriptures; la primera dona que va publicar escrits en l’esperit de la Reforma. Públicament donava a conèixer les seves opinions, en clara oposició i denúncia a reconeguts teòlegs de la seva ciutat, tot demostrant el seu valor en la defensa del dret de les dones a parlar i debatre sobre temes de teologia, amb el convenciment que la Reforma no era una qüestió exclusiva dels barons sinó també de les dones, malgrat el silenciament en què arreu se les ha condemnat. Capdavantera també en la lluita contra el celibat del clergat, amb un estil, una llibertat i un convenciment que emergien de la seva preocupació per “tantes ànimes que en el passat i avui dia són presa del dimoni” a causa de la “gran fornicació”.

La seva preocupació no va ser altra que la de viure i predicar el Regne de Déu al poble. Per això la seva activitat religiosa es va desenvolupar en l’àmbit dels cercles de les dames pietoses, en els quals, ultra les obres de caritat, es llegien i comentaven textos religiosos que les enfortien en la fe. És en aquests cercles de la seva ciutat natal que va prendre contacte amb els escrits de Luter, de qui va escriure que “…Déu va tenir misericòrdia de nosaltres i de molta altra gent, suscitant i enviant […] el doctor Martí Luter qui ens mostrava de tal manera el Senyor Jesucrist, que vaig sentir com si, enterrada molt profundament sota terra, m’estirés cap amunt; sí, des d’un infern ferotge i amarg, vers un plàcid i dolç regne celestial…”

A partir dels 21 anys va assistir a les predicacions del capellà Mateu Zell, que posteriorment va esdevenir pastor evangèlic, molt estimat per tot el poble perquè parlava del Déu amorós, ple de misericòrdia i bondat, sempre a punt de perdonar, i no del Déu ple d’ira i de càstig; paraules que van captivar Caterina i la seva família, amb qui durant alguns anys van mantenir llargues converses sobre temes profundament religiosos. D’aquests encontres en va sorgir, l’any 1523, el matrimoni, malgrat el risc que suposava aquesta pas per la seva vida a causa de la seva reputació de ciutadana honorable.

Enllaç durament criticat per molts ciutadans, entre els quals no hi van faltar clergat i teòlegs, oposats a la reforma evangèlica a Estrasburg, per la qual cosa es van escampar una sèrie de versions difamatòries contra la parella. Aquesta situació, tan penosa i humiliant, va donar peu a Caterina per escriure una carta oberta al bisbat en la qual defensava el casament dels capellans fonamentat en les Sagrades Escriptures, a la vegada que exculpava el seu espòs de les mentides inventades sobre ell.

No va predicar mai des de la trona, però sí que va escriure amb tota llibertat el que pensava en els diaris. Això no agradava al Consell de la Ciutat el qual va ordenar la confiscació de la carta als bisbes i va demanar al seu marit que li impedís escriure i publicar. Però si l’un no va prohibir i l’altra va continuar escrivint… convençuda del seu dret a expressar-se, afegint amb humor que fins i tot és un dret que se li havia concedit a la somera de Balaam: “Si es digués que no em correspon opinar, i que hi ha gent més preparada que jo per a fer-ho, responc: Una vegada va parlar una somera i va veure l’àngel que el profeta no volia veure (Nm 22). Aleshores, ¿és que potser és un miracle que jo digui la veritat, precisament perquè sóc un ésser humà?”

El seu compromís social i religiós es va posar de manifest quan les persecucions dels evangèlics de la ciutat de Kenzingen, Àustria, els van obligar a buscar refugi a Estrasburg. Eren uns 400. És prou conegut el tracte que s’imposava als qui no renegaven de la Reforma i Caterina els va atendre personalment amb caritat evangèlica i una estratègia admirable. Tampoc no hi va faltar una carta oberta dirigida a les dones dels refugiats que no havien pogut abandonar el seu país; una carta de consol en aquells moments de soledat i en la inseguretat de no saber què podria passar als seus marits.

Als 65 anys d’edat i després de 24 anys de matrimoni, Caterina va morir el mes de gener de 1548. No va tenir una vida fàcil, va patir el dolor de veure morir els seus dos fills encara petits. Ella mateixa afirmà “haver sofert pesta, i morts, visitat i consolat els que patien tribulació i sofriment en els calabossos, a les presons i durant els moment previs a l’execució”, sempre dedicada als pobres i als malalts i donant testimoni davant de Déu “treballant físicament i amb la boca […] com no ho va fer cap ajudant ni capellà de l’església”.

Es diu d’ella que va ser precisament en la pastoral de la consolació on va desenvolupar els seus dons en l’exercici del sacerdoci universal de tots els creients.

Roser Solé i Besteiro

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s