“Si no sou com infants…”

Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells (Mc 10,13-14).

Alguns presentaven a Jesús uns infants molt petits perquè els imposés les mans, però els deixebles, en veure-ho, els renyaven (Lc 18,15).

Però a qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una roda de molí i l’enfonsessin enmig del mar (Mt 18,6).

Aquestes paraules de Jesús sempre m’han plantejat interrogants. Què ens volen dir a nosaltres avui? Quines són les característiques de la infantesa que Jesús ens demana mantenir? Observem de quina manera l’actitud de Jesús envers els infants s’oposa a la dels qui l’envolten i de quina manera Jesús és contundent a l’hora de condemnar aquells que escandalitzin els infants.

Els infants, persones immadures o models a emmirallar-nos?

No és infreqüent trobar entre nosaltres mostres de rebuig cap a als infants: es mouen, destorben, no paren quiets, esdevenen adolescents caòtics, prenen decisions de risc, no són prou educats… etc. Tot això té la seva part de veritat però obeeix també a alguns estereotips molt arrelats a la nostra societat. Fins i tot, determinats comportaments infantils que molesten particularment certes persones adultes han estat qualificats com a malaltissos i, per tant, diagnosticats i medicalitzats. Si parlem amb els mestres, sobretot, sabrem fins a quin punt a cada aula hi trobem nens i nenes amb algun “trastorn” de comportament i “empastillats”.

Però, més enllà dels tòpics no sempre justificats que circulen entre nosaltres, ens interessa veure quines són les “fortaleses” dels infants que caldria mantenir i de les quals puguem aprendre. O és que els infants no en tenen, o no en teníem quan ho érem?

He pogut comprovar en una recent recerca sobre la problemàtica d’educació escolar de nens i nenes afectats per la Síndrome de Gilles de la Tourette, constatació aplicable per altra banda a la immensa majoria d’infants, que aquesta canalla són capaços d’il·lusionar-se, confiar, ser creatius, imaginatius, juganers, agraïts, curiosos, capaços de sorprendre’s, de molestar amb les seves preguntes, d’acceptar i integrar la diversitat, d’establir molt fàcilment relacions amb els companys, de tenir un embrionari, però potent, sentit de la justícia entre moltes altres característiques. Però també el sentiment de desemparament, que els fa patir sovint no se sap quant! Jesús també va experimentar aquest sentiment especialment durant la seva pregària a l’Hort de les Oliveres abans de la seva Passió i un cop clavat a la Creu (Mt 27,45-46).

És una percepció força comuna entre el professorat de secundària –i jo mateix ho he estat uns quants anys– amb un mínim de sensibilitat pedagògica, que aquests preadolescents, a mesura que avancen en edat perden frescor, espontaneïtat, transparència, “innocència” –potser diríem– i que es van tornant més reservats, més “convencionals”. I ens preguntem fins a quin punt el sistema educatiu i la nostra pràctica no contribueix a fer-los perdre aquelles qualitats que creiem que no haurien de perdre. Certament que l’adolescència comporta aquesta tendència –i ho hem d’acceptar– a protegir la seva intimitat, a afirmar la seva personalitat, a aconseguir la independència de diverses tuteles. Però cal estar atents als aspectes negatius que se’n poden derivar, intentar fer-los-en conscients i, per tant, poder-los superar.

Si els adolescents van perdent aquesta “frescor”, què dir de les persones grans? L’hem perduda? L’hem recuperada?(1)”. Sovint podem sentir i segurament interioritzar alguns estereotips negatius sobre la “tercera edat”. Entre molts altres:

  • Són relíquies del passat.
  • Ja no tens edat per a aquestes coses!
  • Ja hi torna amb les batalletes!
  • Són fràgils i dependents.
  • Sols, aïllats, tristos.
  • Rígids i rondinaires.
  • a la seva edat no s’ha de vestir tan cenyida;
  • sembles una àvia amb aquest vestit;

Frases com aquestes o altres, ens adverteixen els neurolingüistes, acaben configurant una manera de ser, si ens les creiem.

I aquests estereotips poden influir, i ho fan sovint, en una manera poc genuïna de viure la fe, com ens adverteix J. Thomas.

Caldrà anar més lluny. Però tindrem el dret, i ben sovint el deure, d’envejar el privilegi dels infants, ja que el coneixement religiós corre el risc en l’adult, de trobar-se singularment empobrit per la rigidesa racional.(2)

Podem mantenir o recuperar, les persones adultes, els valors de la infantesa?

(Continuarà)
Ramon Pujades

(1) López, Celeste. “Els estereotips negatius sobre el fet d’envellir passen factura més enllà dels 60, malgrat que no s’ajusten a la realitat”, La Vanguardia 26.02.2018.
(2)Thomas, J. (1961). Creure en Jesucrist. Ed. Estela. Barcelona. P.35.

Vegeu article relacionat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s