Passàvem de puntetes pel destí
i esdeveníem orfes dels dies.
Una por antiga
reeixia
i no ens deixava alçar el vol.
Sense paraules
els pètals es desprenien
plàcidament
amb la mirada.
Però mai vam predir
que negar la primavera
no serveix per silenciar-la.
No ho vam predir
i les llavors
van restar amatents.
I encara avui hi són,
i la pluja, l’olor de terra molla i l’escalfor del sol
ens recorden
que no hi ha una, sinó moltes primaveres.

Maria-Josep Hernàndez