Pentecosta

Aquest diumenge passat, dia 20, hem celebrat la Pentecosta, el do de l’Esperit sobre els creients i sobre el món sencer, el dia que clou el temps de Pasqua. La paraula Pentecosta ve del grec “pentekostós”, que vol dir cinquantè. De manera que “dia de Pentecosta” vol dir dia cinquantè, el cinquantè dia després de Pasqua.

La Pasqua, originàriament, era una festa que celebrava l’inici de la primavera, i en la qual s’oferien a Déu els primers fruits de la terra i els primers anyells dels ramats. I la Pentecosta, cinquanta dies després, era la culminació d’allò que s’havia iniciat a la Pasqua: era la festa de les collites, la festa de la plenitud del fruit de la terra fecunda. I de fet, aquest origen ancestral de la festa encara el recordem nosaltres quan anomenem a la Pasqua, Pasqua florida, i a la Pentecosta, Pasqua granada.

I aquí trobem també el sentit dels cinquanta dies: en el simbolisme numèric a què tan aficionats eren els jueus, el número 7 era símbol de plenitud; si multipliquem 7 per 7, ens surt 49, que significa així la plenitud de la plenitud; i si a 49 n’hi afegim 1, estem simbolitzant una xifra que supera tota plenitud, el 50.

Doncs bé. D’aquest significat ancestral, el sentit de la Pasqua va passar a ser la commemoració del gran esclat primaveral d’Israel: l’alliberament d’Egipte, esdevingut segons la tradició als inicis de la primavera. I la Pentecosta va esdevenir la commemoració de la plenitud de l’alliberament, que és quan Déu fa aliança amb el poble al Sinaí, i els dona la seva Llei, el codi de conducta propi d’un poble alliberat.

Sobre aquest canemàs històric, els cristians celebrem els esdeveniments centrals de la nostra fe. Va ser en els dies de la Pasqua que va tenir lloc l’execució de Jesús a la creu, de manera que, des de llavors, els dies de la Pasqua jueva passen a ser la celebració de la mort de Jesús i la seva resurrecció, la seva vida per sempre. I, cinquanta dies després, a la Pentecosta, celebrem la plenitud de la resurrecció, la Pasqua dels fruits, quan la vida nova de Jesús esdevé vida nova per als creients i per al món sencer, fecundats pel mateix Esperit que omplia Jesús.

El Nou Testament escenifica aquests dos moments, la resurrecció de Jesús i el do de l’Esperit, com dos esdeveniments diferents, però això forma part de la manera pedagògica com els escriptors bíblics –Lluc, en aquest cas– tenen d’explicar les coses. De fet, però, l’experiència de la resurrecció de Jesús és ja l’experiència del do de l’Esperit, com veien per exemple a Joan 20,22, quan, el dia mateix en què Jesús es manifesta ressuscitat als deixebles, els diu: “Rebeu l’Esperit Sant!”. I és que la vida nova de Jesús és ja, de per si mateixa, vida nova per a tota la humanitat, i vida nova viscuda d’una manera especial pels qui creiem en ell. L’escena de Pentecosta, que llegim en el capítol segon dels Fets dels Apòstols, deu correspondre, segurament, al record d’una assemblea de creients en què van experimentar amb una especial intensitat aquesta presència de l’Esperit. Però el do de l’Esperit ja forma part de la mateixa experiència de la resurrecció.

En aquests temps tan poc tranquil·litzadors que estem vivint, dir, i dir-nos, que tenim en nosaltres el mateix Esperit de Jesús, i que aquest Esperit és ventada impetuosa i foc ardent, i que alhora és, com l’anomena la tradició cristiana, pare dels pobres i llum dels cors, segur que és un bon agafador i un bon impuls per continuar endavant. En la recerca d’aquell món que Déu vol, és a dir, aquell món d’homes i dones generosos, coratjosos i feliços que tota persona de bona voluntat també desitja.

Josep Lligadas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s