Voluntaris de presons

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, visc a Molins de Rei, estic casat amb la Maria, tenim quatre filles i nou nets, sóc diaca des de fa quatre anys. Actualment la meva dona i jo estem jubilats, però això no vol dir que estiguen de braços creuats.

Crist de Maryknoll

Fa vuit anys que el Sr. Bisbe Agustí Cortés em va encomanar la tasca de portar la coordinació del voluntariat de la presó de Brians 1. En aquells moments Brians 1 era una presó de persones que complien una condemna, més llarga o més curta, però complien condemna.

Ara, amb el tancament de la Model (tots n’haureu sentit parlar), els presos que hi havia els han traslladat a Brians 1, que s’ha convertit en la presó de preventius, és a dir, de persones que esperen un judici. Els interns que hi havia abans es van repartir per les altres presons de Catalunya.

La tasca com a voluntari ha canviat una mica; abans coneixies una persona, i més o menys li feies un seguiment, un acompanyament; ara pot ser que coneguis algú i a la setmana següent ja l’han enviat a un altre centre penitenciari, no es pot fer una tasca d’acompanyament contínua.

La tasca que fem ara com a voluntaris, és més aviat de formació, tot i que l’acompanyament també es fa, en la mesura del possible. La formació consisteix en fer tallers que parlin de l’amistat, de la pau, de la confiança, de com se senten ells, de fer amics… són tallers als quals assisteixen voluntàriament, s’hi troben bé, ho valoren molt, allà dins ningú més els parla de valors.

Una altra de les activitats que es fa és la missa setmanal, i per les festes més assenyalades, la Mercè, Nadal, Setmana Santa, Pasqua, també és molt valorada, ells se senten com una parròquia més de qualsevol barri o poble. L’assistència setmanal és d’unes trenta persones, i en les dates senyalades hi solen anar un centenar de persones, entre homes i dones, perquè Brians 1 també és un centre de dones penades, i algunes de les activitats les fan junts.

Jo en aquest impasse de penats a preventius, he continuat fent una de les coses que feia, que consisteix a ajudar els interns a enviar diners a les famílies del seu país, sobretot als països que no tenen un conveni amb Correus d’Espanya. Alguns d’ells treballen i el poc que guanyen ho envien al familiars. L’enviament el fan a través d’un voluntari per Ria o Western Union; sinó, no poden fer-ho. També faig alguna celebració de la paraula, quan els mossens que diuen la missa no poden anar-hi. Sobretot escolto molt alguns interns, tenen necessitat d’explicar-te la vida, encara que de vegades veus que et diuen el que volen.

Un pres comú és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona, o pel desenfocament d’aquestes possibilitats.

Cada pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per a angoixar que per a desitjar.

Els presos formen una societat en petit: cadascú interpreta la realitat que li ha tocat viure des de les capacitats i recursos humans de què disposa per a fer-ho.

  • Hi ha qui lluita cada dia, durant llargs anys, contra si mateix i amb l’agressivitat d’un espai engabiat a fi de mantenir un cert «equilibri» emocional.
  • Hi ha qui és més feble i cau en l’intent: és una persona trencada per dins que necessita molta més ajuda per a ésser restaurada.
  • Hi ha també qui no lluita perquè no té res ni ningú per qui fer-ho: persones a les quals ningú escriu, ningú visita, ningú recorda, ningú esperarà quan arribi el dia de la llibertat… Per a ells, la llibertat és gairebé un càstig.
  • Hi ha qui viu pendent de la visita de la dona, de la família, dels fills… Hi ha a qui la dona, la família i els fills l’han abandonat a la seva sort.

Hom va parlant amb un, després amb un altre i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats. El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.

Miquel Àngel Jiménez
Coordinador diocesà del voluntariat a Brians

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s