Temps de nostàlgia

Moltes persones a qui pregunto, que han viscut la major part de la seva vida en el segle XX, confessen que se senten més del segle passat que de l’actual. Té això algun significat? La pregunta, que escorcolla el fons identitari, rebel·la tal vegada una certa nostàlgia. No m’interessa tant el sentiment individual com la nostàlgia com a símptoma de la nostra era. “El futur s’ha transformat i ha deixat de ser l’hàbitat natural de les esperances i de les més legítimes expectatives per convertir-se en un escenari de malson”, diu Zigmunt Bauman (Retrotopia, 2017) en una mena de sentència definitiva sobre el progrés com a promesa fallida de la modernitat. És clar que els postmoderns ja ens havien advertit, desmentint les utopies que assenyalaven el progrés com a horitzó de la veritat (Lyotard). I els més agosarats, fins i tot, assenyalant l’assoliment ja en el present de l’estadi definitiu de la història, en referència a l’orgia del consum i del benestar. Per a Marina Garcés, en el seu recent assaig Il·lustració radical, la crisi actual ha posat de manifest que ja no es tracta del present etern de l’hiperconsum, perquè tot s’acaba: el treball, els recursos, s’extingeixen els ecosistemes… sinó del present de la condemna, que ella anomena Condició pòstuma. Ha renunciat l’home definitivament al futur?

La catedràtica de literatures eslaves Svetlana Boym descriu els paisatges de l’enyor al tornar a la seva Leningrad – Sant Petersburg natal, en la seva obra principal The future of nostalgia traduït al castellà El futuro de la nostalgia (2015). Les imatges de la pàtria natal que sovint construïm per fugir voluntàriament (o involuntàriament) d’un món en el qual ja no ens reconeixem més que com a supervivents d’una altra època, perquè no és el nostre, són inevitablement tan atractives com tramposes. Potser són uns paisatges kitsch des d’una mirada retrospectiva, desafecta. Però la càrrega seductora que imanta l’home, atrapant-lo en un camp de forces emocionals que l’atrau de retorn a la llar; a una llar que no ha existit mai o bé que ha deixat d’existir per sempre més; a un passat construït d’il·lusions perdudes i fantasies idíl·liques, és una trampa del sentiment. Boym diu que la promesa de reconstruir la llar ideal (on s’assenten actualment algunes ideologies dominants) és una temptació a renunciar al pensament crític en favor de la vinculació emocional. “El perill és confondre la llar real amb la imaginada. Pot arribar a crear una pàtria fantasma per la qual s’està disposat a matar o a morir”, sentencia! La nostàlgia com a segrest emocional estaria alimentant avui populismes de salvació més que adeptes a l’aventura humana de la globalització, la complexitat i la necessitat imperiosa de canviar-ho tot!

Salvador Clarós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s