Secrets d’Oristà

Aquesta proposta, una plàcida passejada pel Lluçanès que s’inicia i acaba a Oristà, destaca per l’atractiu de la població, pel seu paisatge característic i per ser la terra natal del bandoler Perot Rocaguinarda.

Com anar-hi?

Cal prendre l’Eix Transversal (C-25), des de Manresa o des de Vic, fins a la sortida 164, situada entre ambdues poblacions, i continuar per la B-670.

El poble d’Oristà

Hi podem visitar llocs d’interès com la cripta preromànica, l’església de Sant Andreu i el museu de terrissa catalana. També hi trobem la capella de Sant Nazari a uns 4 km d’Oristà i l’ermita de Sant Sebastià situada dalt d’un turó a tocar del poble pel nord.

L’església i la cripta preromànica

Hi ha força informació d’aquesta església de Sant Andreu d’Oristà, documentada ja al segle X i dedicada a sant Andreu i sant Joan. Durant el segle XVI s’hi van haver de fer reparacions, i un segle més tard es va construir una església nova, de característiques entre barroques i neoclàssiques amb un petit campanar, de tal forma que la cripta va quedar amagada, però gràcies a la descripció acurada que en va fer el bisbe Antoni Pascual (1686) durant una visita, més endavant, l’any 1969, es va poder trobar.

Impressiona per la puresa arquitectònica. La cripta és un espai de petites dimensions, format per tres naus, sis columnes i un petit altar amb dos vitralls d’alabastre al darrere. De planta rectangular, la meitat de la qual no té columnes per aguantar el sostre. Hi ha tres naus longitudinals dividides per columnes enllaçades per arcs de mig punt i a cada quatre elements de suport s’alça una volta d’aresta. Només queden cinc de les columnes originals, quatre de les quals estan en un costat del temple i una al bell mig. El conjunt és dins l’àmbit d’una antiga planta romànica d’església, segurament la primitiva església d’Oristà, bé que és difícil d’interpretar la seva funció original, i pot datar-se al segle XII o XIII.

El seu descobriment és fruit de l’obstinació de tot el poble. Primer va ser el jovent d’Oristà, qui, malgrat haver-se desestimat després d’unes primeres cales l’existència d’una església o capella situada en un pla inferior al de l’església principal, durant mesos i mesos va treballar en la recerca d’alguna paret que finalment va aparèixer. La troballa va fer sumar els homes d’Oristà a aquella tasca, i tothom, en acabar la jornada de feina, anava a l’església per ajudar en el buidat i retirada de la runa; finalment van aparèixer en la seva totalitat els murs del temple romànic. Un cop feta la troballa, vindrien els tècnics que acabarien deixant l’espai tal com avui el podem veure.

La ruta

Són 11 km i unes tres hores de recorregut molt agradables i amb pocs desnivells. Comencem a caminar des de l’església. La ruta està molt ben senyalitzada amb indicadors verds i senyals grocs. Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada: una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i, després de passar pel costat de cal Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la riera Gavarresa.

El paisatge

Observem un territori rural en mosaic: extensions considerables de boscos que es barregen amb zones àmplies de conreu i habitatges disseminats.

La tardor a Oristà té els seus encants especials; ens mostra als boscos els arbres de fulla caduca que s’afanyen per iniciar un nou cicle, l’entrada del fred: les blades, els aurons blancs i negres, les moixeres de guilla i les serveres són els arbres que donen color als boscos d’Oristà entre la tardor i l’hivern. Els roures, de colors més marronosos, també criden l’atenció.

Cal afegir-hi la placidesa dels camps, llaurats o bé amb el sembrat verd tot just despuntant. Aquest conjunt ens acompanyarà durant tota la ruta.

Seguim caminant i de seguida arribem a la grandiosa masia de la Quintana, construïda al segle XVIII. Es tracta d’una de les masies més importants de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. De totes maneres ens dol veure com són tractats els animals en una explotació industrial.

Després de rodejar-la, al costat del camí i mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a prop del casalot, hi trobem un pou de glaç, i pocs metres més enllà, també apareixen les restes del que va ser el molí de la Quintana. Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que en moure’s permetien moldre el gra.

Ens trobem davant una bifurcació de camins: un serà el d’anada i l’altre el de tornada. Agafem el de l’esquerra ben senyalitzat. Pugem una mica i no triguem a tenir una vista molt bona de l’explotació de la Quintana amb Oristà al fons. El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la masia de la Rierola. Molt interessant donar un cop d’ull a l’edificació enfonsada que hi ha davant la porta d’entrada principal. Què devia haver estat? Potser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera? (Per cert, en alguns trams del camí, es poden veure vinyes salvatges, probables restes d’aquest cultiu).

Ben aviat, però, quan tornem a travessar la riera Gavarresa, si mirem cap amunt i a la dreta, guaitem les parets argiloses d’un cingle que ens guarden sorpreses.

Més endavant es passa pel costat de Mas Miquelet, una masia recuperada amb molt bon gust com no podia ser d’altra manera, sent propietat d’uns socis fundadors del MNAC.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, finalment, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda, la casa natal del famós bandoler.

Perot Rocaguinarda (1582-1625)

Diuen les cròniques que era un jove alt, ben plantat, més aviat prim, amb el cabell ros tirant a roig, bigoti retallat, poca barba i gran boca. Que era valent i astut i que, en pocs anys, es va convertir en un dels bandolers més respectats de Catalunya. Més tard va decidir retirar-se, demanar l’indult de les autoritats i marxar cap a Nàpols per passar a ser oficial de l’exèrcit del virrei.

El Quixot ens en dona força detalls, però no és l’únic text en què apareix mencionat en Rocaguinarda. L’ombra del bandoler va ser allargada i la seva figura surt retratada en obres d’autors de diferents èpoques com el Rector de Vallfogona, Lope de Vega, Verdaguer, Maragall, Unamuno i Joan Amades. Qui més qui menys coneixia la seva existència. Tanmateix, la descripció que en va fer Cervantes va ser una de les més fidedignes, tant pel que fa al comportament, com als trets físics o la forma de vestir. Cervantes va retratar un home real, protagonista d’una vida digna de novel·la. Perquè en el llunyà segle XVI la realitat d’alguns personatges superava amb escreix la ficció.

Can Rocaguinarda presenta actualment un estat de ruïna total. Aixecada damunt la roca nua, amb un perfecte control dels camins que hi arriben, el mas devia ser una veritable fortalesa ja que encara per dins es poden veure les parets i voltes de pedra que en formaven part. Sembla que a final del segle XX va canviar d’amos i part dels elements arquitectònics més valuosos de pedra i de fusta es van vendre.

El cingle dels tres còdols

Des del davant de la porta principal veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts a les parets argiloses albirades anteriorment. Cal anar una mica amb compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus arribem a la roca del cingle. Hi ha un conjunt d’inscripcions i gravats de diverses èpoques. S’observen noms, signes, creus, arbres de la vida, ballestes i d’altres motius que constaten la presència humana al lloc al llarg de la història. Conta la tradició que aquí, en Perot Rocaguinarda va deixar inscrit el seu nom; de fet es pot llegir clarament, encara que és impossible determinar amb certesa que fos el propi personatge qui deixés gravat el seu nom per a la història.

Desfem el camí i de seguida tornem a ser al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de la Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb molta pedra ens baixa fins a arribar al ja visitat molí de la Quintana, des d’on tornem al camí inicial que ens durà fins a Oristà.

Per a més informació

Aquesta ruta segueix l’itinerari 19 del llibre A peu per Osona, 20 itineraris, de Josep Mauri i Portolès, Col·lecció Azimut 42, Cossetània Edicions 2003 (actualment exhaurit, però que podeu trobar a biblioteques).

A Wikiloc es troba l’itinerari, i al blog Ambotes més documentació. Per saber més dades sobre en Perot Rocaguinarda, podeu consultar aquí.

Jaume Roig

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s