Advent: Ell ve, Ell ve sempre…

“No heu sentit els seus passos silenciosos?
Ell ve, Ell ve sempre.
A cada moment i a cada època, cada dia i cada nit, Ell ve, Ell ve sempre.”

Rabindranath Tagore

Cada any, quan arriba la tardor, sento que el cor paradoxalment se’m comença a alegrar… El dia s’escurça i en canvi pressento una joia que s’acosta… I tot d’una, com qui fa el canvi d’armari per tenir a mà la roba d’abric, començo a remenar carpetes per veure si tinc estoc de postals, a retallar detallets nadalencs per reciclar sobres o fer nadales senzilletes (que les manualitats no són un dels meus dons!), a pensar la cita que em resulta significativa avui per escriure-la…

I és que s’acosta l’Advent… I sí, la certesa que, com diu Rabindranath Tagore, un cop més, “Ell ve, Ell ve sempre”… I em faig conscient de la seva presència que es renova en la meva vida i en el món. I que Jesús –infant, fràgil, marginat– pot i vol transformar el meu cor: omplir-lo d’alegria, de somriure, d’esperança; desfer els murs i les pors que el tenallen; canviar la mirada, per fixar-me en el petit, en el que queda a les vores del camí, per descobrir més enllà de les aparences, per posar-me les ulleres (sovint poc usades) de la compassió…

Són unes setmanes plenes de pistes que m’empenyen a anar a fons. Però no és un anar a fons torturador. És un anar a fons sabent-me estimada. Espero! I voldria haver tingut l’experiència d’un embaràs: Maria esperava! Sí, físicament i plenament. I l’espera se li feia vida, i li condicionava la vida. I era una espera que no la tancava en ella mateixa, sinó que l’obria a l’Altre, als altres. I aquella vida que acollia anava a capgirar el seu futur. Com totes les mares, Maria ja meditava llavors en el seu cor, abans de tenir Jesús als braços, d’acaronar-lo o cantar-li una cançó de bressol.

I deia que hi ha pistes en aquest temps d’Advent… I si les convertim en recordatoris per intentar viure’l amb força? La Corona d’Advent al menjador de casa: les espelmes que van cremant a mida que el Nadal s’acosta, il·luminant amb més força l’estança. La casa guarnida, ni que sigui senzillament, penjant les nadales que van arribant… I és que un convidat, el gran Convidat, vindrà a visitar-nos…

Els llums de Nadal de les ciutats també ens ho recorden… És cert que els comerciants que els paguen volen que gastem, però és cosa nostra que en lloc d’apressar-nos a comprar, ens facin pensar en el fet que Ell ve, Ell ve sempre… I jo els miro, veig els aparadors i la gent anant i venint amb bosses… i sento que pico l’ullet al Senyor, com si tinguéssim un codi secret: nosaltres, Tu i jo (com tants cristians i cristianes!), sí que sabem el tresor amagat que s’apropa i que no el trobem entre regals ben embolicats, grans boles de colors, arbres de Nadal immensos i cada cop més psicodèlics… No, el secret és l’esperança que reneix allà on hi ha divisions, guerres, trencaments, pobresa, gana, conflicte, dolor, malfiança, abús… L’alegria de mirar el món des de baix, donant-li la volta a tots els esquemes que estem acostumats a donar per fet. La pregària que ens va ajudant a preparar-nos per acollir Jesús.

Donem la benvinguda a la fragilitat, a la senzillesa, a la desinstal·lació, a la simplicitat de les celebracions, al no-consum, a l’anar a fons, a la mirada compassiva, als nous camins que se’ns obren, a la llibertat interior… al Nadal!!! I sentim que Ell ve, ve sempre, fent noves totes les coses, fent tous els nostres cors, empenyent-nos a transformar el món! Bon Advent!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s