Bon dia, Raül!

Bon dia Raül,

Fa uns dies, la C. (ja pots imaginar qui és) em va fer arribar la teva adreça postal -que bèstia dit així!- i tinc ganes i l’obligació de fer-te arribar una carta. No sé massa com posar-m’hi. Hem sigut companys de partit, hem compartit objectius, encerts, fracassos i neguits… ens respectem… però és veritat, no tenim la intimitat suficient i no sé com posar-m’hi. Si fos possible una sola mirada de complicitat ho tindria arreglat…

Potser el que puc fer és provar de compartir un dia de novembre d’aquest any que sembla un segle de tantes coses com passen.

Avui és dissabte. Fa dies que sé què faré aquesta tarda: m’ajuntaré amb centenars de milers de persones al Carrer de la Marina i ens farem sentir fins a 600 km de distància: #LlibertatPresosPolítics!… Poca cosa comparat amb el repte que abordem, ja ho sé, però no se m’acut res millor avui.

El pla per aquest matí no és tan clar. Hi ha assemblea d’això que se’n diu espai dels “comuns” -que la cosa va més lenta del que molts voldríem i encara fem servir algun eufemisme per definir-ho. Fa mandreta anar-hi. Tot i mantenir la militància activa i l’interès en la construcció d’aquest projecte polític tan necessari, ja no estic per segons quines “misses”… No em malinterpretis, no és passotisme ni res que s’hi assembli, només un cert pragmatisme i estalvi d’energies… al cap i a la fi, deixant de banda formulacions més o menys retòriques i un cert culte als lideratges, estic d’acord en el que decideixin i votin. Amb encerts i errors es tracta de consolidar un espai polític ancorat en el sobiranisme, la diversitat, les classes populars i, per això, al servei d’aquest país petit que hem de fer entre tots.

Per no donar la culpa a la mandra, havia pensat que podia aprofitar aquest matí, una mica lleganyós i fred, per escriure un article que tinc pendent per a “L’Agulla” –una publicació d’esquerranosos cristians per a cristians esquerranosos, o al revés. Els que fem de consell de redacció, amb diferents sensibilitats en el tema nació/independència, hem consensuat una editorial en que parlem d’allò que ens és comú: la necessitat de diàleg entre tots. Diàleg des del punt de vista polític i també entre persones. A més volem que en aquest número s’hi reflecteixin també les diverses visions i sentiments en el tema nacional. Pensava doncs que podia aprofitar el matí per posar blanc sobre negre allò que en penso. No em diràs que no és bona excusa…

Però he canviat d’idea. No sé si me’n sortiré, però l’article serà aquesta carta que t’enviaré dins d’un sobre amb un segell enganxat. Quan temps fa que no llepo un segell!… una altra anomalia que em recorda la situació en què estàs.
Vull compartir dubtes i no és fàcil. Si ens poguéssim mirar als ulls segur que aquests dubtes no sonarien en absolut a retret. Mira, és evident que l’origen d’aquest embolic en què estem, rau en la incapacitat, per part de l’estat espanyol, de reconèixer Catalunya com a nació i subjecte polític. I aquesta justa reivindicació ens ha portat a un Nosaltres/els Altres que cal resoldre. Aquest és el veritable origen de tot el problema. Ara, i aquí vénen els neguits, mentrestant hem generat un catalans/espanyols, indepes/no indepes, indepes amb pressa/indepes sense pressa, democràcia/no democràcia, herois/traidors… tot plegat embolicat amb dos conceptes que han pesat com una llosa, mandat democràtic/cumplimiento de la ley… i l’empat etern del 50%.

D’altra banda no sé si la por a que, als que ens identifiquem com a catalans ens anomenin identitaris –com si hi hagués algun mal en sentir-se identificat amb el teu poble– ha generat, potser com a excusa, un discurs enardidor i una mica ingenu: “farem una república més neta, justa i solidària!…”. No ho sé!… en tot cas ho intentarem però no en podem tenir la seguretat, penso jo. En aquest plantejament un punt escèptic és evident que en deixo al marge la terrible injustícia i immoralitat que ha provocat la situació en què us trobeu consellers, membres de la mesa del parlament i els Jordis… ara, fins a quin punt això ha traçat una línia falsa bons/dolents entre la bona gent que s’identifica en un o altre cantó?… Crec que caldrà trobar nous camins, cosir i recosir…

Ho havia deixat aquí, i ara torno de la manifestació. Algú més t’ho dirà, ha sigut una manifestació impressionant, plena de força, però trista. M’he emocionat mentre fèiem llum amb els mòbils i, almenys al sector on jo era, es cantava fluixet, endins, Els Segadors. Aquest efecte escènic m’ha fet pensar que trobarem la força i la determinació per a resoldre els dubtes i dificultats que et transmetia abans… I quina gran idea que llegís el teu missatge el Jordi Armadans, un referent per a tanta gent!… Gràcies.

I ara acabo d’assabentar-me que aniràs de número tres a la llista d’ERC. En primer lloc t’agraeixo el compromís i el valor de seguir en aquestes circumstàncies. I me n’alegro. Ja saps que no et votaré, però me n’alegro. Així veig més possible una entesa entre l’esquerra sobiranista per tal d’avançar en la conquesta dels drets nacionals i socials que, prou que ho hem dit junts, són inseparables. Que qui té gana somia pa!…

Acabo. Dilluns aniré a comprar sobre i segell. I m’agradaria que fos inútil i no t’arribés mai la carta. Voldria dir que ja ets entre nosaltres.

Amb afecte,

Albert Farriol
11/11/17

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s