Si fos veritat que l’independentisme català és, com a important moviment europeu, el precursor, anticipació i davantera d’actuals i futurs moviments amb els objectius que tot seguit enunciaré, les esquerres catalanes, espanyoles i europees no solament l’haurien de recolzar sinó que haurien d’organitzar moviments aliats.
Independentment o a més a més, de la recerca i construcció d’un Estat Català, 
el moviment plural independentista català, tal com s’han anat produint els esdeveniments, al meu parer també té (i potser amb més importància) aquests següents objectius:
1. L’enderrocament del govern del PP. L’independentisme s’ha mostrat com el moviment capaç de fer paleses les esquerdes del govern actual del PP i posar-lo en perill.
2. L’alliberament d’un estat (l’espanyol) borbònic, centralista, autoritari, vinculat, manipulat o fins i tot, ocupat per unes famílies poderoses que al llarg dels segles l’han utilitzat en favor dels seus interessos econòmics, culturals i de poder. Per això en el moviment català, hi ha la proposta de República.
3. El desenvolupament d’una democràcia molt més participativa.
4. La defensa i promoció dels drets humans.
5. La construcció d’una Europa de les nacions i dels pobles (federació o confederació) i no del Club dels grans Estats-Nació, ni dels interessos econòmics.
6. L’avenç vers unes societats socialment més justes i sostenibles, on es respectin els drets socials, a Europa.
7. El fre a la ultradreta europea que vol convertir les “democràcies” en estats autoritaris i centralistes. Els poders econòmics, quan la democràcia no els serveix, es passen a la dictadura. I actualment, com que aquest traspàs seria percebut molt clarament, en contra dels valors bàsics d’ Europa, cerquen un camí pseudodemocràtic per arribar a imposicions polítiques autoritàries que els hi convenen.
Aquests set objectius (i potser en trobarem més, segons com vagin els esdeveniments) estan vinculats. Tothom a Europa està afectat per aquests objectius, excepte els dos primers que són de caire intern espanyol. Els valors i les accions de la tradició política de l’esquerra tenen directa relació i fins i tot s’identifiquen amb tals objectius.
Per tant, si algunes de les esquerres catalanes, espanyoles i europees no recolzen aquest moviment permanent, perseverant, pacífic, intens, amb molta gent implicada, o és que no és veritat que sigui el precursor i la davantera de tals objectius, o és que no són d’esquerres. O potser hi ha altres respostes “misterioses”?
Quim Cervera
L'Agulla 