Des de Càritas, amb humilitat

Em demanen des de la direcció de L’Agulla que escrigui sobre el que representa per a mi haver acceptat la direcció de Càritas Anoia Segarra. He acceptat la proposta de fer aquest article, tot i que fa poc temps que he assumit aquesta responsabilitat, com una bona oportunitat per parar a pensar davant del risc de deixar-se portar per la immediatesa i l’activisme.

El primer que m’ha aportat l’entrada activa a Càritas ha estat un canvi de mirada; com a conseqüència d’aquesta nova mirada se’m plantegen nous interrogants i nous reptes, i tot plegat em fa ser més crítica, i em porta a una actitud de reclam de canvi en la vida de l’Església.

Un canvi de mirada

Fins ara, per la meva feina com a professora en un institut de secundària i per la meva militància en moviments i partits d’esquerra, considerava que tenia una visió crítica i complerta de la realitat i de les possibles alternatives. L’entrada a Càritas m’ha fet veure una realitat més complexa i més descarnada.

L’anàlisi de les diferents situacions en què es troben les persones que truquen a la porta de Càritas, i la recerca de respostes i alternatives, m’ha posat en evidència una societat cada cop més dual, on per una banda hi ha una part que va trobant resposta a les seves necessitats i que té diferents oportunitats per tenir “èxit”, i per una altra un col·lectiu que cada cop té més dificultat per aconseguir els mínims per poder dur una vida amb dignitat.

També ha fet que m’adonés del desconeixement que tenim des de la societat de l’èxit, de la realitat dels altres col·lectius, desconeixement que és inconscientment voluntari; es coneix o se sap que hi ha una bona part de persones que no poden compartir els beneficis d’una societat desenvolupada com la nostra, malgrat viure a la nostra ciutat, però no en volem saber més. La pobresa no es vol veure, no fos cas que ens interpel·lés.

Igualment el coneixement més proper d’aquesta realitat fa que canviï la meva lectura del discurs polític. Cada cop més trobo que moltes de les decisions que es prenen des dels diversos nivells de gestió, afavoreixen sempre els sectors que ja ho tenen tot bastant a favor i no arriben als col·lectius que més ho necessiten.

Com no podia ser d’altra manera, també m’ha fet canviar la meva mirada, la meva vivència de la pròpia fe, que tot i que continua sent una fe plena de dubte, em fa pensar que és possible avançar cap una humanitat més digna i em fa augmentar l’esperança amb totes les persones que treballen amb aquest objectiu.

Noves necessitats, nous reptes, nous interrogants

El coneixement de la realitat concreta de la nostra Càritas ens parla de canvis. Aquests darrers anys es pot parlar d’una disminució en el nombre de demandes en relació a les necessitats més immediates, però es constata una situació de cronificació vinculada a la dificultat d’aconseguir treball, deguda sovint a la falta de formació. És en aquest punt on prenem més consciència de la distància que hi ha entre les ofertes de formació que es proposen des dels serveis públics i el punt de partida de les persones que hi haurien de poder accedir.

Aquesta constatació ens demana repensar quin ha de ser el nostre paper i plantejar-nos un treball que vagi més enllà de la resposta immediata, hem d’aprofundir en quin ha de ser l’acompanyament que fem per ajudar a afavorir l’autonomia i l’assoliment d’una situació personal que permeti la incorporació al treball o a la formació especialitzada.

Tot plegat ens genera moltes preguntes: tenim capacitat per donar resposta als nous reptes? Potser hauríem de fer més projectes d’economia social? Amb quins altres agents podem treballar?…

Reclam de canvi en la vida de l’església

En darrer lloc voldria assenyalar que aquest temps d’estada a Càritas m’ha permès conèixer més a fons el discurs i el treball del conjunt de Càritas i m’ha fet sentir que pertanyo a un col·lectiu amb el qual m’identifico i amb el qual puc comptar tant en el treball per elaborar millors respostes, com en el suport al treball del dia a dia, sobretot a través dels estudis i la formació que realitzen.

Contràriament a aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu que ajuda a créixer, em sento una mica allunyada de la vida de l’església institució i del seu discurs. En primer lloc he pres consciència de la debilitat de les parròquies i de la dificultat de compartir un llenguatge que ens acosti a més col·lectius i permeti fer créixer la vida comunitària. Aquest és un reclam que se’m planteja perquè penso que l’acció de Càritas ha de ser una acció que surti de la comunitat. Aquest és un altre gran repte.

“Qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té un altre camí que reconèixer l’altre i buscar el seu bé” (Papa Francesc).

Montserrat Roca Tort

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s