Aquest estiu, amb la família, hem tornat a Bòsnia. Dic «hem tornat» perquè ja és la quarta vegada que hi anem. El primer viatge va ser l’estiu de 2009, i us en vam fer cinc cèntims al número 66 de L’Agulla.
La «nostra» casa a Bòsnia és la casa dels nostres amics, la família Fatic. Els Fatic viuen a Vrancici, un barri de Hadžići, que és una općina (municipalitat) d’uns 20.000 habitants, prop de Sarajevo. El pare de la família, en Hamo, treballa a l’Associació d’Invàlids de la guerra de Hadžići, tot i que té una pensió d’invalidesa perquè és mutilat de guerra (quan passava aliments cap a Sarajevo, durant la guerra, va trepitjar una mina que li va amputar el dit gros del peu). La mare, la Kadira, treballava en una farmàcia; va morir, encara jove, tot just fa dos anys. Els dos fills són en Mirnes, que és policia d’operacions especials de Sarajevo, i en Taric, que és cuiner i actualment treballa a la cuina d’una empresa farmacèutica. L’economia familiar es complementa amb un negoci de venda d’electrodomèstics de segona mà (val a dir que a Bòsnia els sous són escandalosament baixos). Des del 2009 fins ara hem viscut amb joia com la família ha crescut: en Tarik es va casar amb l’Amela i tenen dos fills. I en Mirnes es va casar amb l’Ajla i tenen una filla. 
Els nostres amics són musulmans. Però això no es fa especialment visible en el seu dia a dia. Celebren l’inici i la fi del ramadà, però no el segueixen estrictament (dit clarament: durant el ramadà mengen com qualsevol altre dia). Normalment no beuen alcohol, però molts vespres, després de sopar, en Hamo em convidava a beure rakija, un licor de pera (tot i que n’hi ha d’altres fruites) molt típic als Balcans… i que té una graduació que supera els 50 graus! Pel que fa a la forma de vestir, tant els homes com les dones vesteixen «com nosaltres» o, dit d’una altra manera, per la seva forma de vestir no endevinaríeu mai quina és la seva religió.
Potser si els nostres amics fossin d’un altre país, no us explicaria aquestes dades sobre el fet religiós. Però a Bòsnia, malauradament, després de la guerra la religió s’ha convertit en un element de separació. Als nostres amics això no els agrada; i a molts altres bosnians tampoc, però no sembla que aquesta sigui la tendència dominant.
Mentre érem a Bòsnia hi va haver els atemptats de Barcelona i Cambrils. Seguint les notícies per internet, vaig llegir els encertats articles de l’Antoni Puigverd a La Vanguardia. En un d’aquells escrits, l’escriptor empordanès denunciava el perill que, davant del terrorisme, molta gent es convertís en «sociòleg aficionat resistematitzant prejudicis». I és cert que aquells dies hi va haver gent que va opinar, sense massa fonament, sobre la bondat o no de l’Islam, o de si la religió pot ser o no origen de violència…
I no, jo no vull fer de «sociòleg aficionat». Només vull compartir amb vosaltres la meva experiència a Bòsnia, i l’acollida de la família Fatic. I per això puc afirmar que es pot ser musulmà de la mateixa forma que molts i moltes som cristians: respectant i compartint els valors d’una societat moderna i democràtica. No estic expressant una opinió, sinó que em limito a explicar el que he viscut. Els nostres amics bosnians són musulmans, sí, i enyoren viure en un país on tothom visqui amb llibertat la seva religió. I lluiten per tirar endavant en un país que, no ens enganyem, encara no ha pogut tancar totes les ferides de la guerra.
A Bòsnia han millorat coses després de la guerra, però al llarg d’aquests anys també hi hem observat alguns canvis que poden ser preocupants. Si us sembla bé, us ho explico al proper número de L’Agulla.
Albert Dresaire Gaudí
L'Agulla 