Pau, misogin? (1)

Un personatge amb mala premsa i controvertit: autoritari, intransigent, fundador de l’Església, antifeminista… Veu filtrada i desfigurada per segles de lectura mal interpretada que no ha ajudat gens a la seva comprensió. No s’ha distingit entre els aspectes doctrinals dels aspectes morals puntuals que es van elevar a categoria universal d’obligat compliment. I tanmateix s’ha de reconèixer que el cristianisme s’hagués quedat en una secta tancada sense la decidida actuació missionera d’una envergadura sense precedents, que va donar a l‘Església la dimensió universal que avui coneixem.

No pretenc declarar Pau innocent a qualsevol preu, sinó fer-li justícia. Certament, hi ha afirmacions en les seves cartes que posen de manifest un menyspreu per les dones. Potser no es tracta de treure aquestes cartes del cànon, sinó de treure de les lectures de la missa aquells fragments que fan mal al cor de molts dels que assisteixen a les eucaristies que, precisament, solen ser dones.

L’origen dels malentesos està en les pròpies cartes de Pau, però sabem que no totes han sortit de la seva mà. La impressió és d’una de calç i una de sorra.

Hi ha afirmacions positives:

1Co 7,3-4; 11,4-5; i potser la més significativa Ga 3,28: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots són un sol en Jesucrist”.

Hi ha igualtat entre homes i dones. Les dones poden profetitzar, pregar, parlar, però hi ha uns costums socials que s’han de respectar per tal de fer comprensible el missatge de Jesús. El problema està en el fet que aquells costums van canviar, però la disciplina que se’n desprenia ha quedat durant segles.

I n’hi ha de negatives:

1Co 14,34-35 “Que les dones casades callin en les reunions comunitàries: no els és permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises, com diu fins i tot la llei. I si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en la reunió de la comunitat” (carta canònica). Del mateix tenor és 1Tm 2, 11-14 (no canònica) i una de les que fa més mal: Col 3,18: “Dones, sigueu submises als vostres marits, com convé en el Senyor” (canònica).

Aquestes contradiccions que ens obliguen a esforçar-nos per

  • distingir el que és autènticament de Pau del que està escrit per algun deixeble possiblement un segle més tard.
  • no prendre un element perifèric com si fos central. ¿Tot el pensament de Pau es redueix a “que les dones callin”?
  • no confondre el missatge de l’evangeli amb la cultura o els costums.

Allò que era una qüestió purament cultural es va convertir en disciplina i les dones van quedar pels segles dels segles reduïdes al silenci, segons un model imperial fet a la mida dels barons. Una organització que no té res que veure amb l’estructura organitzativa de les primeres comunitats en les quals les dones podien exercir funcions públiques sense desafiar obertament l’estructura social, que mantenia la divisió de gènere dels espais públics o privats.

Les cartes canòniques són tretze, però només set van sortir de la mà de Pau: Romans, les dues als Corintis, Gàlates, Filipencs, Primera de Tessalònica i Filemó.

La resta són considerades com escrites per deixebles de Pau entre els anys 75-125, per autors que escrivien amb pseudònim tot invocant la seva autoritat. És en aquestes cartes que es posa de manifest la mala reputació de Pau respecte de les dones. Cartes que donen idea de la situació social que es respirava i s’anava imposant i de la mala premsa que tenien les dones, sobretot a nivell religiós. Cartes que mai no haguessin hagut d’estar admeses.

Un fragment com el de 1Timoteu 2,12-15: No els permeto que es dediquin a ensenyar i així dominin els seus marits, sinó que han d’estar en silenci. Perquè primer va ser format Adam i després Eva. I no fou enganyat Adam sinó la seva dona, la qual, seduïda, va cometre una falta. Tanmateix, la dona se salvarà gràcies a la maternitat, si conserva amb tota discreció la fe, la santedat i l’amor”  no pot ser de Pau de cap de les maneres. ¿Com podia dir que només el baró és imatge de Déu? Ja es veu que escapa a l’interès evangelitzador de l’Apòstol.

Anem als aspectes positius, que em permeten fer un judici més equilibrat, i més crític en allò que ho hem de ser.

Roser Solé Besteiro

Rectificació: la frase de la primera carta a Timoteu, “que la dona calli a l’Església”, es pot considerar una glossa posterior. És canònica, però “no epigràfica”, igual que la carta als Colossencs.

Vegeu la continuació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s