Ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (II) (PR C-144)

(A Alcoi, a finals del XIX) …lluitaven contra unes condicions miserables de treball en les fàbriques tèxtils o metal·lúrgiques… unes condicions que afectaven també xiquets, vells i dones embarassades sense cap tipus de protecció, excepte la caritat, sempre escassa… Potser el fet de pensar en la història dels meus iaios, les seues circumstàncies i els seus contextos em servisca per a comprendre el que ens passa ara i aci, i pose en relleu el més significatiu que m’interpel·la. (Daniel Jover)

Les mirem de lluny (les colònies tèxtils), com ho fan milers de persones que transiten amunt i avall per les nostres carreteres en direcció a la Cerdanya i a Barcelona; les recordem esplendoroses, plenes d’activitat –”Soroll de telers, soroll de diners!”–, i alguns les ignoren; d’altres no les voldrien ni veure, però existeixen, hi són… Són la gent de colònia, sens dubte diferents dels de ciutat, dels de poble i de pagès, perquè hem de reconèixer que viure en una colònia és substancialment diferent que fer-ho en qualsevol altre dels llocs esmentats… (Revista L’Erol n. 86)

Continuem la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat (PR C-144) que com ja sabem està inclosa dins el Camí del Llobregat o GR-270. La ruta fa aproximadament 16 km i ens permet escollir o complementar diversos punts de vista:

Iniciem la ruta al nord de Cal Rosal, des de l’aparcament de la Via Verda que duu a Pedret (hi ha un pal indicador del PR C-144). Es contempla la fàbrica i el convent de la Colònia Rosal.

La Colònia Rosal fou la primera fàbrica de riu que s’instal·là a l’Alt Llobregat sota el règim de Colònia tèxtil l’any 1858.
Aquest conjunt urbanístic és fruit de diferents etapes constructives que van des del nucli més antic de la fàbrica, fins als anys 60 del segle XX.
La factoria va créixer, en alçada i llargària, tal com permet l’arquitectura industrial de pisos i sempre paral·lela al Llobregat. Va arribar a tenir prop de 2.000 treballadors.

Es travessa el riu Llobregat pel pont vell de la carretera, passant per davant del recinte de la fàbrica i es creua l’antiga C-16 per un pas soterrat amb escales. Ens tornem a acostar al riu i baixem a migdia cap al molí de Minoves i l’edifici de l’escola. Es voreja el pont d’Orniu.

La construcció d’aquest pont està directament relacionada amb la destrucció del pont vell durant la Guerra de Successió (1702-1714); la zona quedà desproveïda d’aquest pas tan important per la qual cosa fou necessari impulsar la construcció d’un pont nou, poc després de la fi d’aquella guerra, probablement a mitjan segle XVIII.

El camí porta a l’església de Sant Vicenç d’Obiols, una joia del romànic berguedà datada abans de l’any 888.

És un edifici de planta de creu llatina, amb nau única, transsepte de braços curts i capçalera rectangular. La seva aparença actual és el resultat de les obres i reformes que s’hi han fet al llarg dels segles.

Davant del temple, prenem el camí de l’esquerra (SE) que passa pel costat del mas Lledó i retorna al riu. S’accedeix a la Colònia de la Plana, que ens rep amb un magnífic bloc d’habitatges.

Des de l’inici es va concebre com una colònia industrial: el propietari, a més dels edificis industrials, bastí el conjunt d’habitatges i els serveis per als treballadors, així com una petita capella integrada a l’estructura dels habitatges que aviat quedà en desús a causa de l’augment de la població. Aleshores el culte es traslladà a Sant Vicenç d’Obiols. La vida del complex industrial ha estat molt irregular. Actualment al seu costat hi ha un modern polígon industrial.

Davallem cap a la fàbrica de la colònia i, a la vora del riu, continuem per un caminet fins al final de la zona industrial. Passem vora el canal i la fàbrica de l’Ametlla de Casserres i gaudim del passeig presidit per l’església, edifici d’estil neogòtic d’una sola nau –coberta amb volta d’aresta– i capelles laterals.

Esteve Monegal, alcalde de Barcelona, singularitzà la seva colònia amb dues obres excel·lents: l’església i la torre de l’amo.

Travessem de nord a sud la colònia i, després de passar per sota la carretera C-16, prenem un corriol que voreja el canal d’aigua i porta a la Font del Balç. Entrem a la vila de Gironella, travessem el riu pel Pont Vell i trobem la Colònia de Cal Metre, situada a l’esquerra, dins del nucli urbà.

S’aprofità l’estructura de l’antic molí fariner de Gironella. El conjunt industrial disposava d’habitatges per als treballadors, serveis i muralla que tancava el recinte. Posteriorment es va anar ampliant. La torre, enlairada sobre el conjunt, és l’element destacat d’aquesta colònia i forma part del paisatge urbà de Gironella.

Passat el pont, es baixa a la dreta per unes escales, es creua la riera per un pont de fusta i es continua a la dreta pel Parc del Riu. Es passa sota el pont de les Eres, el camí s’eixampla i continua entre el riu i el canal. Més al sud, arribem a la zona esportiva vorejant el riu i poc després, ens plantem davant de la Colònia Bassacs, que compta amb una torre imponent (si la volem visitar cal creuar el riu).

Segueix una estètica historicista amb elements de caire medieval. Els anys cinquanta l’edifici fou convertit en escola i se’n modificà tot l’interior.

Continuem pel camí que seguíem, que ara discorre entre pollancres i camps. Sobre la resclosa de Viladomiu Vell hi ha un petit mirador amb taules per descansar. La Ruta de les Colònies segueix en direcció S vora el riu, passant pel costat de la palanca d’accés a la colònia de Viladomiu Vell.

“La fàbrica produïa cada vegada més, però els obrers de la colònia havien de treballar moltes hores (dotze hores al dia, sis dies a la setmana) i en condicions molt dures (dins una fàbrica plena de pols –la borra–, plena de perills laborals i havent de suportar un soroll eixordador). Per tal de protestar contra aquestes condicions laborals, els obrers es mobilitzaren durant els anys vuitanta del segle XIX. Aquest clima de mobilitzacions i conflictivitat laboral culminà amb les grans vagues de l’any 1890, com a conseqüència de les quals vuitanta obrers de Viladomiu Vell foren acomiadats i expulsats de la colònia. Una altra conseqüència, a més llarg termini, d’aquelles mobilitzacions fou la implantació, a càrrec dels amos i difós des de l’Església, de l’anomenat “model social del paternalisme”.

Un cop retornem a la palanca, continuem pel camí vorejant el marge del riu, fins a la palanca de Viladomiu Nou, per on passarem de nou el riu, després el canal i ens endinsarem fins a la fàbrica. Abans d’unes escales ens trobarem la desviació per pujar fins a la Torre de l’Amo, on podrem fer una visita guiada (prèvia concertació).

El senyor Viladomiu aviat s’adonà que el model de colònia industrial era un bon negoci i decidí comprar uns nous terrenys per ampliar la fàbrica. L’any 1897 els germans Josep i Jacint Viladomiu es partiren l’herència paterna, restant deslligades les dues Viladomiu. Poc després, s’inicià la construcció de dos dels edificis més emblemàtics: la torre de l’amo i l’església.

Si continuem per la fàbrica, una carretera ben asfaltada i flanquejada per plàtans ens condueix a la colònia del Guixaró. Seguim el canal fins a poder-lo travessar i retrocedim fins a trobar la palanca que ens permet creuar el Llobregat. Ara ens separem del riu, passem pel costat de can Rovira, travessem un torrent, voregem una resclosa i per una palanca entrem a la colònia de Cal Prat.

Cal esmentar l’edifici del casino-cafè i la torre del propietari, amb un jardí privat.

Baixarem al canal per creuar-lo i resseguirem direcció sud fins a l’entrada de la turbina. Al final del recinte industrial continuem per la vora del riu i creuem la C-16 per sota d’un gran viaducte. Agafem un corriol a l’esquerra que discorre per sota d’un polígon industrial, es passa pel costat d’una font i ens tornem a apropar al riu. A l’antic pont de Periques continuem, sense creuar-lo, fins a arribar a la fàbrica de Cal Cases. Ara podem accedir al centre del poble de Puig-reig o continuar el camí de les colònies tèxtils per un corriol a l’esquerre, que passa entre el riu i un seguit d’horts que n’aprofiten l’aigua i les fèrtils terres, sota el castell de Puig-Reig. La majestuosa imatge de l’Església de can Pons ens indica el final de la ruta descrita.

Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i seguir-lo no presenta cap problema. Podeu consultar el topogràfic de l’ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) i a wikiloc.

Un últim apunt: després d’haver recorregut aquesta part del Llobregat val la pena llegir –o rellegir– Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara.

Jaume Roig

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s