Sobre el diaconat, encara

En vam parlar, encara hi tornem i més que se n’haurà de parlar. Aquesta vegada, però, passat per l’Asociación de Teólogas Españolas (ATE) i el Coordinamento de Teologhe Italiane, amb la presència de Catalunya: teòlogues laiques i un representant del diaconat acompanyat per la seva esposa. El tema, “Mujeres y diaconado. Sobre los ministerios en la Iglesia”. Unes jornades en les quals es pretenia el debat sobre els ministeris en l’Església arran de la constitució de la comissió vaticana per reflexionar sobre la possibilitat del diaconat femení. Recordant unes paraules de la presidenta d’ATE, crec que totes plegades podem dir que somiem amb una Església en què les dones i els homes hi puguem participar activament i responsable des de la vocació que tingui cada u, des dels propis carismes, des dels serveis que podem realitzar. És un somni en què hi caben diverses vies i possibilitats, que es presenta amb un imaginari i unes il·lusions segons el lloc, desigs, objectius i ganes de tirar-ho endavant de cada una i de cada un que busca un model d’Església en què no hi hagi discriminacions de gènere. Un somni que no volem canviar, un somni del qual volem despertar el més aviat possible constatant que allò que s’ha desitjat durant tants segles finalment serà realitat.

Ja ho havíem dit en els primers articles, el que ens interessa no és en primer lloc la reivindicació de les dones de poder participar en el ministeri ordenat, sinó la reflexió sobre com encaixar la nostra situació d’homes i dones com a creients en l’Església, en sentit universal, en les comunitats locals/parroquials on vivim o en els grups eclesials que el poble mateix s’ha donat per a viure, expressar i dinamitzar la fe; sempre amb la voluntat de contribuir a buscar els millors camins per fer de l’Església un veritable “Poble de Déu”, en la recerca de la igualtat de tots els creient.

En aquest sentit, el diaconat és una baula, una anella més de les moltes que s’han de posar per a caminar vers la igualtat, però no és el destí. “El diaconat femení, es va dir, és una oportunitat de començar a obrir portes que semblaven tancades per sempre”, però per a obrir-les cal que ens donem unes noves claus, unes eines de reflexió noves segons les necessitats i exigències d’avui dia, perquè no es tracta de repetir models del passat, sinó d’una presència de les dones que suposi un trencament amb un tipus d’eclesiologia que manté la discriminació, i aposti per la igualtat i la paritat. Una eclesiologia que tingui la voluntat de no repetir els rols de gènere tradicionals, ni que pretengui la incorporació de les dones als ministeris en una mena de concessió controlada i subsidiària dels ministeris exercits pels barons. No és una solució d’emergència a la manca de capellans.

Es va recórrer a la història, al passat, però per portar al present la memòria dels orígens, per trobar-nos amb totes les dones que des dels inicis del cristianisme van contribuir a posar els fonaments de la gran comunitat dels seguidors i seguidores de Jesús. En aquest sentit es va posar en relleu la figura d’Olímpia (s.IV-V), diaconessa de l’Església de Constantinoble, com un exemple de les possibilitats i els límits que van gaudir i patir les dones dels primers segles del cristianisme. La memòria d’aquestes dones il·lumina el nostre present, ens manté en l’esperança i en la fidelitat, perquè ens sabem sostingudes en el Déu alliberador de Jesús. El nostre treball d’avui no és en va, perquè també formem part de la memòria de l’Església i el que fem ara és obrir pas a les esperances i els anhels de les dones que ens succeiran.

Si el bisbe de Roma ens ha obert la porta a l’esperança, podem acabar amb unes paraules seves: “La Paraula té en si mateixa una potencialitat que no podem predir. L’Evangeli parla d’una llavor que, un cop sembrada, creix per ella mateixa també quan el pagès dorm (cf. Mc.4,26-29). L’Església ha d’acceptar aquesta llibertat inaferrable de la Paraula, que és eficaç a la seva manera, i de formes molt diferents que solen superar les nostres previsions i trencar els nostres esquemes” (EG,22). Que així sia.

Roser Solé Besteiro

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s