Coretta Scott King

“Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança, i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran.” (1Co 13,13). Aquesta és la inscripció que es llegeix a la tomba d’una vida lliurada totalment al servei de l’alliberament dels més pobres; activista pels drets civils, líder de la comunitat de color negra, cantant, escriptora, esposa de Martin Luther King. Coretta va néixer a Alabama l’abril de 1927 al si d’una família d’un nivell mitjà que li va poder proporcionar una bona formació. De joveneta ja va haver de tastar què volia dir ser negra, perquè per anar a l’escola havia de caminar 6 km. d’anada i la tornada; als negres, a causa de la segregació racial, no se’ls permetia anar a l’autobús dels alumnes blancs. Ser negra i viure en els anys de la Gran Depressió li van suposar una infància dura i sacrificada que, al costat de la discriminació, van fer d’aquella nena una dona valenta i segura d’ella mateixa, que podia enfrontar-se a qualsevol persona fos quina fos la seva raça, cultura o religió.

Llicenciada al Conservatori, va exercir de mestra de música. Ella mateixa tocava la trompeta, el piano i el violí i formava part de la coral de la seva Església Baptista. De ben jove ja va ser membre actiu de l’“Associació Nacional per al Progrés de Persones de Color” (NAACP), i d’un comitè de relacions racials. El 1953 es va casar amb l’estudiant de teologia Martin Luther King, amb qui podia compatir els mateixos ideals de justícia i llibertat. Van ser pares de dues noies i dos nois que van educar en la no violència i la desobediència civil com a forma de lluita per la igualtat. ¿Qui no coneix el fragment d’aquell discurs que va començar així: Tinc un somni que un dia aquesta nació s’alçarà i viurà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals”?

Aquest era també el somni de Coretta: que un dia els seus fills viurien en un país on no serien jutjats pel color de la seva pell, sinó per les seves obres. Un pensament i un desig que amarava el seu paper de mare, que va inculcar als seus fills la defensa dels drets civils; ideal que estava present en els seus discursos polítics, sempre en favor de la pau, la igualtat, de la llibertat a les escoles, a les esglésies, als grups cívics; sense deixar de col·laborar en tota la tasca pacifista del seu marit fos amb la paraula o fos amb els concerts populars, per a conscienciar i recaptar fons per la Conferència de Lideratge Cristià del Sud (S.C.I.C.). L’any 1962 va assistir, amb els representants de 17 nacions, a la Conferència de Desarmament a Ginebra, com a delegada de la Vaga de Dones per la Pau. Van viatjar a Ghana, Mèxic, l’Índia, sempre per ajudar en les lluites d’alliberament, fos polític o social, en favor de l’eradicació de la pobresa i la desigualtat.

La família va patir tota mena d’agressions racistes, que van culminar amb l’assassinat del seu marit, l’any 1968. Coretta no es va rendir, sempre va propagar la filosofia de la no violència. Va protestar repetides vegades a Washington en contra de les polítiques racistes de Sud-àfrica, fins el punt que l’any 1985 va ser arrestada, junt amb tres dels seus fills, a l’ambaixada de Sud-àfrica de Washington, on protestaven per l’apartheid. Precisament per aquesta causa va viatjar a Sud-àfrica per unir-se a les lluites de Winnie Mandela mentre el seu marit era a la presó. Més endavant en recolliria els fruits al poder estar al costat de Nelson Mandela en el seu nomenament com a primer president negre elegit democràticament a Sud-àfrica.

El 1969 va fundar el Centre per al Canvi Social No Violent, que va dirigir fins el 1995, en contra de la fam, el racisme i l’exclusió social, sempre tenint en l’horitzó el somni de la llibertat.

Aquesta lluita per la llibertat suposava també la lluita contra la pena de mort, o contra la invasió d’Irak l’any 2003. No se li va escapar el patiment de cap col·lectiu. Incansable i decidida va participar en les campanyes en favor dels drets de les dones i dels gais i lesbianes.

Va morir el mes de gener del 2006, després d’haver patit un atac cardíac que la va paralitzar de mig cos i va limitar la seva activitat política. Va ser enterrada al costat del seu marit al Centre King, d’Atlanta. Milers de persones van desfilar davant d’ella, com a homenatge pòstum, a l’Església Baptista d’Ebenezer. Va ser la primera dona que va predicar en un culte ordinari a la catedral anglicana de Sant Pau, a Londres.

D’ella es diu que va ser una dona sàvia, compassiva i amb visió; que va procurar fer del nostre món un lloc millor, deixant la seva empremta en la història universal.

Roser Solé Besteiro

Nota: Extret de Semblanzas de Mujeres Ejemplares, E. Filedner y B.Zöckler, Madrid 2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s