El futur dels sindicats

Veure: 2. Passat, present i futur dels sindicats.

1. Sindicalisme, trenta anys després

[Mercè Solé]  Gràcies al facebook ens vam retrobar les set “nenes” de la Mútua. Amb la majoria feia més 30 anys que no ens vèiem. Totes vam començar a treballar entre els 15 i els 16 anys com a administratives, i ens hi vam posar a la mateixa època. Érem les “nenes” i en nenes ens vam quedar, perquè l’atur dels anys 80 (i la progressiva informatització i reestructuració del sector d’assegurances) van impedir que entrés ningú més darrere nostre.

Servidora, en aquells anys, era una sindicalista convençuda. En plena transició, anàvem creant l’organització de CCOO, intentàvem promoure una certa consciència col·lectiva i normalitzar les relacions laborals, amb un cert èxit reivindicador. Encara vaig continuar com a sindicalista en altres moments i en altres empreses, però aquells anys van “imprimir caràcter” amb la frescor que tenen els inicis. Van ser les meves companyes, no pas jo, qui, en la nostra trobada, va rememorar, amb gran sorpresa per part meva, amb agraïment les batalletes sindicals, potser una mica idealitzades pel pas del temps. 30 anys després, els reptes sindicals continuen:

  • En primer lloc, cal portar la democràcia a l’àmbit laboral. Hauria de ser habitual que tota empresa comptés amb l’oportuna representació sindical. I aquesta és la responsabilitat dels treballadors. No hi ha drets laborals sense deures sindicals.
  • En un moment de gran patiment per causa de l’atur i d’una precarització general de les condicions de treball, és fonamental que el sindicat sigui un espai d’acollida, de formació i d’organització, capaç de transmetre al conjunt de la societat en un llenguatge intel·ligible (ai, l’argot sindical!) la situació de la gent que pateix. Els sindicats tenen l’autoritat que prové del contacte amb les persones que pateixen i de la lluita per eradicar les causes d’aquest patiment. Es fa una molt penosa política de desregularització laboral i es fa gairebé des de l’anonimat que permet el confús tramat empresarial que busca l’especulació o l’evasió fiscal. I això només s’arregla des de la política i amb una bona comunicació i informació dels agents socials. Difícil, perquè en generals els mitjans de comunicació juguen a la contra.
  • És evident que fer sindicalisme fa trenta anys era molt menys exposat que fer-ho avui, quan saps que només pel fet d’estar afiliat pots perdre la feina. Però justament per això no s’ha de renunciar a aquesta lluita. Cal crear un relat propi i incidir en l’opinió pública denunciant l’arbitrarietat i la manca de respecte als drets dels treballadors. El relat dominant és absolutament individualista i en cas d’assetjament o de conflicte planteja una resposta en forma d’atenció psicològica individual en lloc d’un suport sindical col·lectiu i solidari.
  • El paper del sindicat en l’acollida de la diversitat i en la creació de la consciència que tots, totes som treballadors vinguem d’on vinguem, i per tant hauríem de tenir els mateixos drets i deures, és imprescindible per combatre la xenofòbia, a la qual cal contraposar la consciència de classe. De fet, la llei d’estrangeria i no tant les diferències culturals entre els treballadors és la causa de la fragmentació del món laboral, de la precarització laboral i de l’imperi de l’economia submergida i de l’evasió fiscal. Igualment, ningú com el sindicat por defensar millor la necessitat d’unes condicions laborals internacionals dignes i equilibrades. D’aquí la imperiosa necessitat de coordinació internacional. La classe obrera o és internacionalista o no serà.
  • El sindicalisme, en el coneixement de primera mà que li permet el contacte amb les empreses crec que té el deure de conscienciar tothom dels temes ambientals i de consum. L’esquer d’uns llocs de treball immediats no ha de fer perdre la perspectiva global a mitjà i llarg termini. Noves formes més participatives de gestió empresarial, noves feines a fer, noves formes de finançament. La creació d’un nou teixit empresarial regenerat i sostenible és responsabilitat de tots. La famosa emprenedoria només té sentit si és col·lectiva.

En fi, la carta als reis, com podeu veure. Però, amb tot, estic ben segura que sense vida sindical no hi ha democràcia ni es poden defensar els interessos dels homes i dones que, a falta d’altres recursos, vivim només del nostre treball.

Mercè Solé

 

Advertisements

Un pensament sobre “El futur dels sindicats

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s