Paradisos fiscals, el primer amagatall de l’egoisme

Es calcula que als paradisos fiscals hi ha amagats 7,6 bilions de dòlars. Aquests diners haurien de proveir via impostos uns 190.000 milions de dòlars al ‘pot comú’ del qual els estats disposen per a garantir educació, sanitat o serveis socials bàsics de qualitat i universals. Fer front a aquesta xacra global no és gens fàcil. Primer, perquè es tracta, en la majoria de casos, d’actuacions de països sobirans que estableixen lliurement les seves jurisdiccions fiscals facilitant aquests tipus de pràctiques. Segon, perquè no hi ha un consens global respecte al que significa ser o no ser paradís fiscal.

Què són doncs els paradisos fiscals? Es tracta d’un concepte àmpliament utilitzat però que genera moltes controvèrsies. Jurídicament un paradís fiscal és definit sobretot per la seva opacitat, és a dir, es tracta d’aquell país tercer amb el qual o bé no hi ha intercanvi d’informació o bé manté en secret els propietaris i administradors de comptes i societats empresarials. Una segona raó per a considerar un país paradís fiscal és pel fet que tingui baixa o nul·la tributació. Tot i això no existeix unanimitat respecte a la seva definició jurídica. Cada estat determina la seva llista de països considerats paradisos fiscals i el règim fiscal que aplicarà a les persones o societats que hi tinguin inversions. Però ho fa segons els seus criteris, que moltes vegades responen més a raons diplomàtiques o de relacions comercials que a una verdadera voluntat de vetar o frenar les pràctiques de frau i d’elusió fiscal. En el cas d’Andorra, per exemple, entre 2011 i 2015 va signar dos convenis amb l’Estat Espanyol d’intercanvi d’informació i de no doble imposició que li han permès abandonar la llista, igual que Panamà que el 2011 va ser retirada de la llista per a poder tancar contractes comercials amb empreses espanyoles pel canal de Panamà.

En un esforç que, com passa gairebé sempre, arriba tard, la Comissió Europea està estudiant d’establir una llista oficial de Paradisos Fiscals on hi hauria països de gran opacitat com són alguns països exòtics com Antigua i Barbuda o les Illes Cook, però on no hi apareixen països que contribueixen a aquesta dinàmica de baixa tributació i que es troben dins Europa mateix com Holanda, Irlanda o Luxemburg.

Des dels moviments socials han nascut també iniciatives que cal tenir en compte. És el cas de la campanya “Zones Lliures de Paradisos Fiscals” que busca incentivar que ajuntaments i altres ens administratius evitin en la mesura del possible la contractació d’empreses que operen en paradisos fiscals. Si tenim en compte que la contractació pública representa una cinquena part del PIB estatal, sembla raonable voler que aquests diners no acabin en territoris opacs o en jurisdiccions amb tipus fiscals mínims. I això per dues raons: per la injustícia flagrant que suposa en moments de crisi i retallades l’enginyeria fiscal d’aquestes empreses, i per l’evident competència deslleial respecte a aquelles empreses que sí que són responsables fiscalment, repercutint el no pagament d’impostos en un cost menor del servei i per tant en més possibilitats de guanyar els concursos públics.

Ja hi ha més de vint municipis a casa nostra que han demostrat la voluntat política de fer-ho efectiu. Som conscients però de la dificultat jurídica i tècnica d’implementar mesures així. S’obren possibilitats relatives a establir clàusules en els plecs de condicions, afegir nous criteris d’adjudicació relatius a la responsabilitat fiscal de l’empresa o retirar ajudes i bonificacions si es demostra l’activitat il·legítima de les empreses contractades. Just ara celebrem que fa un any que l’Ajuntament de Barcelona, i després d’ell Badalona i Sabadell, hagin ja fet modificacions en els plecs de contractació pública per començar a fer efectives aquestes propostes.

Mentre seguim lluitant per una harmonització fiscal a nivell europeu o per superar la inequitat entre la tributació de les rendes del treball i les del capital, ens calen mesures concretes que vagin anticipant aquest futur lliure de paradisos fiscals. El camí doncs és llarg però caldrà empènyer fortament per acabar amb els paradisos fiscals, el primer amagatall de l’egoisme.

Xavier Casanovas
director de Cristianisme i Justícia i
portaveu de la Plataforma per una fiscalitat justa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s