Una mirada trasbalsadora

Ha nevat tota la nit i no puc menys que quedar embadalida veient caure la neu i gaudir d’aquesta blancor tan lluminosa que ho embolcalla tot. És en el caliu d’aquest espectacle que m‘animo a escriure quelcom sobre el “marabú” del desert del Sàhara Algerià: en Carles de Foucauld.

Tindria 13 o 14 anys quan vaig llegir per primera vegada alguna cosa sobre el Germà Carles en un Cavall Fort. Aquell article em va impactar i l’únic que recordo és que allò em va posar en camí. Vaig buscar i, a poc a poc, vaig anar descobrint l‘apassionant experiència d’aquest home al qual reconec com un “buscador incansable de DÉU”!

BUSCAR… El que no puc oblidar, ni oblidaré mai, és la força penetrant de la seva mirada.

LA MIRADA, sí. La meva aventura “foucauldiana” va començar amb una MIRADA. La seva profunditat, la serenitat, la pau, la passió de la seva mirada em va trasbalsar i em va fer anar cap el meu interior per deixar-me MIRAR per JESÚS DE NATZARET, aquell Jesús per qui el germà Carles diu que “va perdre el seny”!

Dom Henri de Castries, un amic seu, va escriure d’ell: “Carles és capaç de tot, excepte, potser, d‘acceptar una direcció massa rígida. Hi ha en ell fusta de diversos sants. La seva sola presència és una predicació molt eloqüent.”

Per a mi, és algú en qui tothom, de la més gran diversitat, s’hi pot trobar comprès, proper. Hi ha qui el veu com un gran contemplatiu, amic del silenci, buscador de la intimitat amb Déu i hi ha qui el sent amic, el germà atent, que escolta, d’una tendresa exquisida, que es commou i que no para davant les necessitats dels altres.

El podem trobar estudiós de la cultura i amant de les lletres, investigador i gran lingüista, com també conreant el seu jardí, cuidant les palmeres o munyint les cabres quan  tenen una mica de llet. És un home accessible, molt humà i, de tan humà, tan de Déu! Parla de clausura i, en canvi, té la casa sempre plena de gent. No sé, viu com una mena de contradicció i és per això que en el germà Carles hi ha, com diu aquell amic, “fusta de diversos sants”.

Aquesta “presència tan present” que ens obre a l‘única Presència, és el que en recullo d’aquesta afirmació del seu amic: una presència que és una predicació eloqüent.

Ni predicar ni explicar l‘evangeli. Ell volia CRIDAR-LO amb la vida i això és el que fa. Quan parla d‘apostolat diu: el de l‘amistat. Això és, ser amics i, per tant, establir ponts, diàleg, talment com ell ho demostra amb els seus més propers que són musulmans.

El que em colpeix i m‘esperona més del germà Carles és que deia que la clau de l‘evangeli està en “Tot allò que feu a un d‘aquest més petits, és a mi que m‘ho feu”. Sí, aquesta identificació amb els petits, amb qui pateix, amb qui penosament afronta la vida de cada dia, perquè Jesús s’hi ha identificat primer! Aquesta clau el fa anar molt lluny i és per això que es fa estimar i el amics li diuen “marabú”: “L’home de Déu”!

Deixem-nos MIRAR. Acollim totes aquestes mirades que ens adrecen al llarg del dia  i que, dolçament, ens permetin teixir llaços que ens facin ser constructors d’un món on hi regni la justícia, la llibertat i la pau, tal com ell va desitjar i pel que tant va lluitar i pregar. Per aquests valors va perdre la vida i perdent-la, la seva vida és portadora d’una fecunditat que ni ell mateix podia sospitar.

Rosaura
Germaneta de Jesús
Podeu consultar: www.carlosdefoucauld.org

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s