Fem nova la vella Quaresma!

Fa temps que ho penso: ens ho juguem en la consciència! Veiem les notícies a la tele i no ens fan plorar, ni tan sols sanglotar: sovint restem impertèrrits mentre dinem. L’eslògan de la llavors Caixa de Catalunya, “Vull, puc, tinc”, que ja em semblava perniciós i escandalós, s’ha anat escolant pels nostres porus i s’endevina darrera de tota l’especulació, de l’afany desbocat, del no acceptar límits, mancances o fragilitats, de la intolerància a la frustració que caracteritza la nostra societat però també molts dels nostres comportaments (incloent-hi els d’aquelles persones que ens diem cristianes). Anem assumint que els principis són un fenomen passat de moda, que no poden nodrir una existència…

Però sí, els creients hauríem de revoltar-nos contra aquestes i tantes altres evidències que ens van allunyant de l’Evangeli, de la seva radicalitat, del Regne de Déu anunciat i que hem de construir. I cada any ens arriba la Vella Quaresma amb la proposta que la fem nova (no creiem que Ell fa noves totes les coses?). El calendari litúrgic ens marca un període anual perquè refem les nostres tres relacions fonamentals: amb Déu, amb el proïsme, amb nosaltres mateixos. La pregària, l’almoina (la caritat, l’amor) i el dejuni en són respectivament les eines.

Vista com a oportunitat, la Quaresma deixa de ser un temps fosc, trist, com de replegament… i esdevé un temps de privilegi, un regal en el camí.

I és en el silenci i la pregària on puc renovar la meva relació amb Déu, amb el Pare-Mare que ens estima i ens perdona, amb l’Amor. Estar a l’escolta, demanar-li mirar el món, els altres, la meva vida amb els seus ulls… Sí, és cert, anem molt de pressa. La vida va massa de pressa… Però aquesta Quaresma vull prendre consciència que Déu forma part essencial de la meva vida, que li he de dedicar un temps especial i de qualitat, esforçar-me per trobar-lo, fer silenci que apaivagui tant de soroll que m’envolta, que sovint m’omple…

L’almoina està mal vista… És cert… Sempre ens justifiquem pensant que millor fer els donatius a entitats com Càritas, Sostre o Arrels que donar alguna moneda a qui en demana al carrer, al metro, a la porta de l’església… Però, qui sóc jo per jutjar si la necessitat és certa, si faran bon ús del que els doni? De fet, faig jo bon ús del que tinc, dels diners i de les coses materials, del meu temps, dels meus dons? Si m’ho plantejo des d’aquí, el no a la segona pregunta em fa obrir el cor, tendir la mà i oferir unes monedes… I no són les de la viuda de la paràbola que donava el que li faltava… Aiiii!

Però aquesta Quaresma l’almoina la vull viure en un sentit ampli, com a caritat i amor a tots els meus germans i germanes. Els de prop i els de més lluny: la companya que sento que em menysté a la feina; el veí que ha llogat un pis a turistes i que col·labora a fer fora tanta gent en un barri que ja no reconec; el familiar del qual m’he distanciat… però també els 20 milions de persones que poden morir de fam (sí, en ple segle XXI, fruit de les desigualtats de les quals ens beneficiem la ciutadania del Nord) al Iemen, Nigèria, Somàlia i Sudan del Sud; les que a hores d’ara intenten creuar el Mediterrani, saltar les tanques i els murs que anem aixecant; les dones que pateixen maltractaments i menyspreus; els treballadors i treballadores a qui el sou ridícul no els permet sortir de la pobresa; a les víctimes del racisme, l’homofòbia, de qualsevol discriminació. Ser conscient que les meves accions i sobretot les meves passivitats poden ajudar a alliberar o a condemnar, a donar vida o provocar la mort, petites morts…

I el dejuni! En un món com el que vivim, ple d’estímuls consumistes, estar-nos d’algunes coses, veure que és possible viure d’una altra manera, és una font d’alliberament. Sentir-me mestressa de la meva vida. No deixar que neguits, ansietats, presses vagin decidint per mi. Valorar que el mòbil no funciona prou bé i l’he de carregar a cada moment, sense córrer a buscar-ne un altre; apreciar el temps que dedico a anar en transport públic o caminant; decidir no comprar res que no em sigui imprescindible… És viure des de la consciència…

Sí, crec que el futur, el Regne de Déu, ens el juguem en la consciència… En viure plenament el moment. En ser capaç de posar noms a les nostres lligadures i treballar per ser lliures. I la Quaresma ens convida a caminar deixant anar llast, per poder arribar més oberts, més receptius, més compassius a la celebració del tridu pasqual. Som-hi!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s