Desobediència legítima i desobediència banal

Rosa Parks, la dona de raça negra que el dia 1 de desembre del 1951 no li va donar la gana d’aixecar-se d’un seient reservat als blancs, o Pepe Beunza, primer objector de consciencia polític que es va negar a fer la mili a l’any 1971, van desobeir. Actuacions individuals que van ser l’espurna que va encendre la metxa de moviments socials capaços de tombar lleis injustes, legalment aprovades. Els activistes de la PAH plantant cara a la policia que acompanya l’oficial del jutjat encarregat de dur a terme un desnonament, han desobeït, han recordat a la societat que el dret a l’habitatge és inalienable i com a conseqüència les diferents administracions i partits polítics han posat fil a l’agulla. Les mateixes entitats financeres s’han vist obligades a prendre mesures que els permetessin rentar-se una mica la cara.

Així doncs, la desobediència és una eina útil, legítima i efectiva. Com a persones compromeses hem de mantenir la capacitat i la tenacitat de desemmascarar els poders fàctics –voldria pensar que ja som capaços d’espantar-los… I és bo que siguem conscients que res depèn exclusivament dels que exerceixen el poder executiu, legislatiu o judicial. Rosa Parks: an introvert who changed the world.

John Bordley Rawls (1921-2002), filòsof polític i moral nord-americà, pretén donar una explicació convincent dels drets i llibertats bàsiques posant-los en la mateixa escala de valor, és a dir –i explicat amb traç gruixut– rebutja que l’exercici de qualsevol dret pugui anar en detriment de qualsevol llibertat i a l’inrevés. Parlant de desobediència, en la seva obra cabdal Teoria de la justícia ens diu: “La desobediència civil és l’eix central per a l’adequada comprensió dels fonaments morals de la democràcia, perquè implica la qüestió del límit i la naturalesa de la regla de les majories, en base a la qual s’adopten decisions públiques obligatòries en un sistema democràtic.” I aquest és el concepte que ens permet rebatre l’argument d’aquells que diuen que sense el compliment de la llei no hi ha democràcia –¿cal dir-ho en castellà o ja es coneix de qui parlo?– o quan es contraposa la seguretat jurídica a la legitimat de l’acció política. ¿O no és cert que qualsevol sistema polític hauria de buscar la legitimitat per sobre de tot?

Ara bé, si estic d’acord amb tot això i ho defenso, ¿per què quan escolto certes proclames en favor de la desobediència lligades al “procés nacional”, em ve picor, em grinyola?… a mi, que em sento i milito com a independentista?

D’entrada penso que s’han barrejat fets d’índole molt diversa: celebració del 9N, restriccions al debat parlamentari, una estelada al balcó de l’ajuntament, els ous que s’han de trencar per fer la truita i l’estripada d’unes quantes fotocòpies… Són, al meu parer, actes ben diferents i en alguns casos s’ha barrejat el propòsit de l’acte en si (penjo l’estelada al balcó) amb la repercussió en l’àmbit jurídic-policial (em vénen a buscar perquè no he fet cas del requeriment del jutge).

El conflicte derivat de la celebració d’una consulta popular, àmpliament participada en una mostra exemplar de mobilització pacífica, el fet que un regidor s’expressi lliurement donant veu als qui democràticament l’han votat i saltar-se qualsevol prohibició d’un debat en seu parlamentària, són conflictes sobre un dret fonamental com el de la llibertat d’expressió i de pensament. I un conflicte sobre drets fonamentals posa en contradicció el sistema i, per tant, ja hi ha una primera victòria en provocar aquesta contradicció.

En canvi, decidir que onegi l’estelada a l’ajuntament fins que es proclami la independència, crec que és un acte polític a l’empara de la “regla de les majories” que qüestiona Rawls. ¿O és que a Berga no hi ha ciutadans i regidors que els representen que no són independentistes però són plenament demòcrates?… La teatralització excessiva en estripar solemnement una fotocòpia d’un requeriment judicial, banalitza el concepte de desobediència civil. I sovint aquesta banalització s’amplifica en els mitjans de comunicació, públics i privats: donar la notícia que a l’alcaldessa de Berga els Mossos d’Esquadra li han demanat –educadament, n’estic segur!– que els acompanyi al jutjat, no es pot fer amb el fons musical de “…¿què volen aquesta gent que truquen de matinada?…” sense una ben poc respectuosa voluntat de manipulació. L’estudiant mort de la cançó es deia Rafael Guijarro Moreno, la “gent” era la policia del dictador i els fets passaven l’any 68… No hi ha comparació honrada possible.

Desobeir és una cosa seriosa. L’efecte transformador de la desobediència civil pacífica en el marc d’un sistema polític democràtic, no deriva del fet de desobeir en si mateix, sinó de l’acceptació personal de les conseqüències de l’acte. Només amb conseqüències personals, que normalment seran desmesurades i injustes, es pot posar en relleu les il·legitimitats del sistema que es volen combatre.

Em pregunto si, en alguns casos, no estem parlant a una mena de militància narcisista, a la qual cal enardir i mantenir la moral de combat i poca cosa més. Em pregunto si, en alguns casos, no estem pervertint la desobediència civil enfocant-la més a la pugna electoral que a la mobilització real, profunda i compromesa dels ciutadans en la lluita per la legitimitat del sistema polític o de les conquestes socials i nacionals.

Albert Farriol

Advertisements

Un pensament sobre “Desobediència legítima i desobediència banal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s