Salvador Clarós: “Can Ricart és avui una mostra que la lluita pel bé comú aglutina i dóna força”

SONY DSC[Maria Josep Hernández]. Salvador Clarós ha publicat recentment el llibre Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2016), una crònica dels fets ocorreguts en plena transformació urbanística motivada pel Pla 22@, quan un bon nombre d’entitats cíviques del Poblenou i de la ciutat es van mobilitzar per preservar el que quedava del patrimoni històric industrial. Salvador Clarós (Barcelona, 1960) és actualment president de l’Associació de Veïns (AVV) de Poblenou, responsable de Política Industrial de CCOO, ha format part del Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs i és membre del grup promotor de l’Agulla.
Ens trobem a Poblenou en un diumenge assolellat de gener. Travessem alguns llocs significatius del barri, caminant cap a Can Ricart, i un cop dins, en un espai immens i solitari, comentem tot el que pot transmetre també el silenci d’un espai ple d’història. Però el silenci no ens val per a l’entrevista, que encetem en un dels bancs en la primera plaça a l’entrada del recinte.
– Fa poc, aquí mateix, apareixies als informatius de TV3.
Era arran dels nous usos per Can Ricart i el seu futur. Ara que la fàbrica per fi està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional, 7.000 m2 de les naus industrials han estat cedits a la Universitat de Barcelona, per al projecte Minerva-Parc de les Humanitats i les Ciències Socials, i hi portaran la Biblioteca de Reserva, amb els seus documents més antics. Faran també instal·lacions de tallers, platons de TV i instal·lacions relacionades amb les TIC, digitalització i ciències socials.
– Això és possible perquè es va poder salvar l’espai.
Sí, de tot el que havia estat el recinte de Can Ricart es va preservar amb la màxima catalogació quasi un 70%, i d’aquest espai, es va cedir la major part, uns 7000m2, a la UB. La resta està cedit al col·lectiu Hangar d’artistes visuals de Catalunya, hi ha un edifici de casal de joves, un espai cedit a la plataforma Eix Pere IV, dues naus corresponen al Muhba per a un futur museu sobre la història de la fàbrica, i alguns espais queden encara per definir.
– Però per arribar a tot això, hi va haver un procés de lluita veïnal que has reflectit al llibre.
El llibre és una crònica dels fets entre els anys 2002 i 2009 i que tenen a veure amb l’acció duta a terme per algunes entitats per preservar el que quedava de patrimoni industrial en plena transformació urbanística del 22@ i l’obertura de la Diagonal. Tot això va motivar un conjunt de conflictes entre propietaris, Ajuntament, ciutadania, organitzacions diverses… i des de l’AVV i el Grup de Patrimoni ho vaig viure en primera persona. Explico com s’ha produït aquesta transformació urbana, i quines van ser les tensions, les contradiccions i el procés dialèctic que es va saldar amb la catalogació del patrimoni fabril.
– Des de quan?
Tot havia començat amb els Jocs Olímpics del 1992 però el salt al segle XXI va suposar una etapa definitiva de reconversió de sòl industrial amb el Pla 22@.
dsc_0041– Què suposava aquest pla?
Tenia algunes bondats que cal dir. En lloc de requalificar el sòl industrial obsolet, cosa que hauria estat desastre per a la ciutat i hauria alimentat enormement l’especulació, es va reformular el concepte d’activitat econòmica enfocant-la a la nova economia industrial lligada a les noves tecnologies. Sumava l’activitat econòmica que tota ciutat necessita amb una previsió també per a habitatge social, amb barreja d’usos, amb comerç, equipaments i espais verds.
– Però també se’n derivaven problemàtiques.
És clar. La major part del sòl és de propietat privada i per tant, la transformació l’han de fer els privats, i amb capital privat, encara que la planificació i els criteris siguin municipals. Això és el que va acabar condicionant la transformació urbanística, que no responia tant als interessos dels ciutadans com als dels propietaris i inversors. Va costar molt evitar que es destruïssin tots els elements culturals i socials, com és el patrimoni, és a dir, tot el que la gent ha identificat com els paisatges de la ciutat industrial, de la seva memòria, els llocs de vida social. Tot això ha suposat un canvi brutal i un impacte emocional a moltes persones.
– Però vau salvar Can Ricart. Com vau implicar tantes entitats?
La veritat és que des de l’AVV vam creure que seria difícil comprometre els veïns del barri en la reivindicació, perquè la gent es mou més amb altres interessos que no pas la qüestió cultural. Contra tot pronòstic, la gent es va bolcar i es va fer seu el Poblenou Industrial, perquè allò era l’únic que quedava del patrimoni col·lectiu del barri. Llavors vam començar a organitzar vermuts i activitats, ensenyàvem la fàbrica, els espais… Això va augmentar la consciència popular i d’aquí va néixer la Plataforma Salvem Can Ricart.
– No hi havia res catalogat?
L’Ajuntament, al seu catàleg de Patrimoni de l’any 2000, de Can Ricart només havia catalogat la xemeneia. Ells ho donaven per “liquidat”. Per tant, quan ens vam posar des del Fòrum Ribera Besós a fer estudis d’arqueologia industrial, amb la catedràtica Mercè Tatjer, de la Universitat de Barcelona i amb l’arquitecta Marta Urbiola, vam començar a documentar la importància d’aquesta fàbrica.
– Quina importància tenia?
Va ser el primer gran sistema industrial orgànic fora muralles de la ciutat (1853) i és obra d’un arquitecte important, Josep Oriol i Bernadet, a qui després el segueix Josep Fontseré (autor del Mercat de Born i de la urbanització de la Ciutadellla, entre altres) i a partir d’aquí ens vam dotar d’arguments. Tot i així, l’Ajuntament durant molt de temps es va resistir, fins que la defensa d’aquest patrimoni va prenent cos i tensió, fins al punt que cada setmana sortia Can Ricart als diaris… (era l’any 2005). Finalment, el consistori fa marxa enrere i comença un nou període en què es replanteja el pla urbanístic que afectava la fàbrica per tal de preservar-ne una part, mirant de no contradir el planejament urbanístic i tocant el menys possible els drets de la propietat. Tota una batalla que posa en joc planejament, drets jurídics, valors culturals i històrics, drets de ciutadania…..Tot plegat es revelava molt difícil, però possible.
– I amb habitatge social també.
Sí, el pla 22@ ja consolidava 4.600 habitatges sobre sòl industrial i permetia 4.000 habitatges nous de protecció oficial, que han anat sorgint de la transformació de cada illa urbanística. Encara en queden la meitat pendents, que depenen del desenvolupament de cada finca. Fins fa poc, estava tot molt aturat per la crisi però es comença a reactivar.
– Quin va ser el pitjor moment que recordes?
En tot el procés de defensa del patrimoni industrial, no només de Can Ricart, el que recordo amb més dolor és el dia que van enderrocar la fàbrica dels Tanins, al casc antic del Taulat, una que crèiem que tenia molt valor, a tocar de la placeta Prim, en un entorn urbà del segle XIX, molt interessant. Va ser un moment dur emocionalment. I aquí a Can Ricart, el dia que finalment l’Ajuntament de Barcelona va assumir fer un pla nou que preservaria bona part de recinte, el dia que surten els tres tinents d’alcalde Xavier Cases (PSC), la Imma Mayol (ICV) i Jordi Portabella (ERC) a anunciar-ho… una hora després es declara un gran incendi que va malmetre greument un parell de naus i la torre.

SONY DSC– I el millor moment?
Moltíssims. Recordo especialment quan vam rebre la notificació oficial del Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras que declarava Can Ricart com a Bé Cultural d’Interés Nacional després d’una llarguíssima lluita.
– I la clau per ensortir-vos-en?
Va ser encarar la complexitat d’una realitat on els propietaris tenen uns drets, on l’administració té unes normes, i valorar el que es pot aconseguir i el que no, i fins a quin punt et pots posar fort i fins a quin no. Calia escoltar totes les parts, valorant també que el 22@ té coses positives i aspectes que vam aconseguir canviar. No valia la crítica per la crítica ni carregar-s’ho tot, perquè el Pla 22@ era de les millors coses que ens podien passar, i des de l’AVV vam defensar els aspectes a millorar.
– Quines lliçons positives es poden extreure avui de tot aquest procés que recull el llibre?
Bé, jo sóc de naturalesa optimista i la primera lliçó la tinc molt clara: tot és possible i només cal posar-s’hi. També és veritat que les transformacions urbanes estan subjectes a una legalitat, però aquesta també pot qüestionar-se. I una altra lliçó és que quan la gent lluita pel bé col·lectiu en lloc de per interessos individuals, s’aconsegueix fer molta força i es poden canviar moltes coses.

Advertisements

Un pensament sobre “Salvador Clarós: “Can Ricart és avui una mostra que la lluita pel bé comú aglutina i dóna força”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s