Sant Amanç 360º, ruta mística

Avui veurem una part d’una ruta que per a en Lluís Maria Xirinacs i altres persones simbolitza tota una experiència espiritual i humana: el camí de Vidabona. És aconsellable consultar aquí i aquí.serra-de-sant-amant-1a

Tot i que la Serra de Sant Amanç (o Amand) tan sols està separada de la del Taga pel coll de Jou, tenen unes característiques ben diferents. Mentre en aquesta predominen els prats i els relleus suaus, la primera és com una fantàstica columna de pedra suspesa entre l’obaga atapeïda de vegetació i la blavor del cel. La varietat del mantell forestal és notable, amb rouredes, fagedes i pinedes de pi roig i negre, quasi sempre en companyia de l’omnipresent boix, que conformen un paisatge a voltes idíl·lic, a voltes salvatge.

Aquesta proposta pretén solament rodejar la Serra, ruta amb prou atractius. Cobreix una distància de 12 km i un desnivell de 400 m. Qui pretengui assolir el cim, que és preciós però implica certes dificultats, pot consultar altres itineraris.

L’accés el farem per Sant Joan de les Abadesses, amb referències a un personatge mític, el Comte Arnau.

És sorprenent la carta que Xirinacs, en el seu Dietari final, adreça al Comte convidant-lo a redimir-se del seu perllongat purgatori, i entre altres coses diu: “Deixa ja la teva Pena vagarosa i ajuda’ns a fer créixer aquest nou i vell plançó ple d’Esperit per totes les terres catalanes i per tot el món: la nova revolució.”

La llegenda vincula la muntanya de Sant Amanç al personatge del Comte Arnau, el qual donava sal al seu cavall a les salines dels masos del Jofré i del Boix de Vidabona per fer-lo més veloç. A les nits de tempesta, al Collet del Vent, sota el Puig, encara s’hi passeja el seu espectre. També es menciona un convent de monges al Pla de Pena, prop del cim, expulsades del monestir de Sant Joan, visitat sovint pel comte. Diu la cançó popular: “Les monges de Sant Aimanç, dotze monges, tretze infants”.

Seguidament continuem cap a Ogassa, amb el museu de les mines de carbó, i més amunt, cap a Sant Martí d’Ogassa, on cal visitar l’església romànica.

Anem guanyant altura per la pista encimentada fins a un revolt molt tancat que es creua amb una pista molt bona però de terra. Aquí podem deixar el cotxe.

Iniciem la ruta precisament per la pista sense encimentar, direcció sud, envoltats de bosc fins que a un km apareixen uns prats i un plmemorialafó informatiu sobre el camí de Vidabona: és el coll de Tuta i el pla de Can Pegot (1.420 m). Deixem la pista i continuem per un petit sender a la dreta, vers un roc granític aïllat, amb una gran X esculpida, que és el memorial de Lluís Maria Xirinacs. La vista és esplendorosa.

Aquest punt és el centre del 8 del Camí de Vidabona, el camí iniciàtic de què hem parlat a l’inici, on aquest camí, no el nostre, dibuixa una X sobre la terra. En aquest indret hi va morir en Lluís Maria Xirinacs el 6 d’agost del 2007, dia en què feia 75 anys, segons tenia planificat des de fsant-juliaeia anys. Va venir a ofrenar la seva vida en aquest bell indret on, segons deia, es va coure la nostra llengua i nació, en un acte del més alt nivell espiritual i en el moment de més plenitud de la seva vida: “Ofereixo el do més preuat, que és la meva vida, per l’alliberament del meu poble, per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra, per la natura presonera nostra”. (Dietari final)

Cap a ponent veiem el Collet del Vent, per on passarem. Al sud, el perfil de Montserrat i, al pla verd del sud-oest, s’hi amaga el santuari de Santa Maria de Vidabona –segons en Xirinacs, mite de la plenitud nacional, la terra promesa catalana. Al nord, la Serra de Sant Amanç, mite de l’Amic i l’Amat de Ramon Llull.

Heus aquí un fragment del Dietari final de Lluís M. Xirinacs (Ed. Ara):

3 . 8 . 2007 Amanç  39. Tot és profecia

Es llevà de matí l’Amic i feia com qui anava cercant el seu Amat; i trobà gent que feia Camí i demanà si havien vist el seu Amat.

Li respongueren preguntant en quin moment el seu Amat s’absentà dels seus ulls.

Respongué l’Amic i digué: “Mai, d’ençà que vaig haver vist el meu Amat, no estigué absent en els ulls mentals de l’esperit, però tampoc no estigué absent dels meus ulls corporals, car totes les coses visibles em representen el meu Amat.”

Tot mostra la glòria de l’Amat per a qui té ulls. Tot canta l’oracle de l’Amat per a qui té orelles.»

Seguim el sender amb els senyals grocs. Quan entrem al bosc, continuem a la dreta. El camí va planejant. A 2 km del Memorial, deixem el bosc i assolim els prats del Collet del Vent. El sender torna a endinsar-se al bosc i en 2 km més ens plantem a Sant Julià de Saltor (1.365 m.). L’església, que és difícil d’endevinar, es troba unida a la rectoria formant un conjunt heterogeni, ja que l’edificació primitiva del segle XI, coberta amb volta romànica, va perdre l’absis, que fou substituït per un cos més enlairat cobert a dos vessants. Al punt d’unió de la nau amb la rectoria hi ha un petit campanar de torre d’un sol pis amb obertures.

Aquí podríem iniciar l’ascens al Puig de Sant Amand (cosa que avui no sant-amand-des-de-coll-de-corones-2farem). El Puig i la Serra de Sant Amanç (o Amand) es troben a la banda sud del Taga. Té una altitud de 1.851 m. Per les seves vistes és considerat “el balcó del Ripollès”. Segons la llegenda, Sant Amanç habitava en el castell de la muntanya cap al segle IV. Era un cabdill rebel dels Begaudes. Aquest nom correspon a camperols revoltats contra els grans terratinents i el poder romà dominador. La revolta s’inicià a la fi del segle II a les Gàl·lies i durà fins al segle V.

Nosaltres, però, continuarem vers el coll de Saltor o de Corones (pel pic del mateix nom amb una bonica fageda). Deixem la pista i prenem a la seva dreta el sender marcat de groc que s’endinsa al bosc de roures i boix, tot planejant direcció ponent, fins a la Miranda o Portelleta. El sender gira bruscament de direcció, ara vers llevant i baixa travessant una bonica fageda. El sender finalitza en una pista i després d’un quilòmetre i mig arribem al torrent Roig. El travessem i continuem per la pista que ens duria a Bruguera. Nosaltres, però, prendrem un sender a l’esquerra que, per sobre d’una barrancada vermella, carenejant, remunta fins a trobar la pista asfaltada que prové d’aquella localitat en un revolt molt tancat (popularment anomenat revolt de paella). Immediatament l’abandonem per la dreta, per una pista sense asfaltar i prenem el primer sender que remunta a l’esquerra. Passem pel torrent de la Font de la Llobina, i assolirem el coll de Jou que separa Sant Amanç del Taga. Heus aquí com ens ho descriu en Xirinacs en el seu camí iniciàtic:

Separat pel coll del ioga (o de Jou), hi ha arraulit el serrat de Sant Amanç, feréstec, arbrat, ajupit, fascinat, embadalit, bavós?, contemplant el seu amor enciser, la Taga dels seus somnis. No mira res més. No veu res més. És petrificat en un èxtasi permanent… S’ha sadollat d’esperit en el coll del Vent. Sempre nord enllà. Ara s’està quiet, postrat en adoració davant de la gran Mare, la Taga. No es belluga. Com si estigués adormit. Un bell matí de Pasqua s’alçarà del seu encanteri, d’una gambada creuarà el coll del ioga s’abraçarà a tu, la Mare de tots, i es fondrà amb tu definitivament, en l’acte d’incest més escandalós, a la vista de tothom.

jou-i-tagaDesprés de gaudir dels prats i de les vistes del coll, tan sols ens resta seguir la pista asfaltada uns 2 km direcció ponent per retornar al punt inicial.

Que us sigui agradable i profitosa la sortida.

Si feu la caminada, us recomanem de situar-la i seguir-la dins el seu context amb l’edició 2014/2015 del plànol de l’Editorial Alpina, Taga / Serra Cavallera.

Jaume Roig

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s