La bellesa no ho té gaire fàcil, per fer-se un lloc en el nostre món. Per a uns, és innecessària, en una societat que ho mesura tot en diners. És innecessària perquè és difícil viure’n i perquè per si sola no incrementa el nostre compte corrent. És innecessària perquè ens distreu d’objectius més rendibles. D’altres consideren que la bellesa és elitista i expressió burgesa i que algunes grans obres de l’art, per exemple, estan en contradicció amb la lluita social i transformadora. Hi ha qui pensa que la bellesa és espontània i que apareix sense esforç i que no val la pena de conèixer-ne uns codis que requereixen constància. No deixen de ser significatius els escarafalls que es fan al fet que bona part de les persones que han cursat estudis universitaris d’humanitats no n’obtenen una feina immediata, com si això no tingués cap valor, sense tenir en compte que han pogut obtenir un accés a la cultura que ha estat vetat a moltes generacions anteriors. Una forma senzilla de gaudir de la bellesa, com ara la contemplació del paisatge i la natura, cada cop més es va substituint per una admiració esportiva. El valor del paisatge es mesura en la rapidesa amb què som capaços de travessar-lo. D’altres es queden en la superficialitat més absoluta o la redueixen a una cara bonica o la converteixen en ocasió per al consum.
Però la bellesa, que conté tants elements subjectius i que es manifesta amb molta diversitat a través de l’art, de la cultura, de la lletra, del so i del silenci, és també una forma gratuïta d’espiritualitat que connecta el més pregon de nosaltres mateixos amb la resta de l’univers, que ens permet descobrir noves dimensions de la realitat, que uneix reflexió i emoció, que ens fa creatius i admiratius. Desvetlla i estimula les nostres capacitats i habilitats i ens fa més sensibles en la relació amb els altres. Ens fa ser més nosaltres mateixos. Ens fa ser més lliures.
Promoure la bellesa és transformar el món. Bon estiu!
L'Agulla 