El jardí

Il y avait un jardin qu’on appelait la terre. 
Il brillait au soleil comme un fruit défendu...
Georges Moustaki

Ben mirat, ¿hi ha res més depriment que un bonic i cuidat jardí d’una gran i excelsa ciutat? La seva falsa bellesa amaga una altra cara de la mateixa cosa, la devastació de la naturalesa en algun racó proper o llunyà. En el seu silenci, el jardí parla més dels que l’habitem i de la nostra ànsia de poder i de domini, que no pas de la mare naturalesa que ens regala amb colors i fragàncies. Ella només hi és perquè gaudim d’una petita dosi de bellesa, recreant l’harmonia trencada dels boscos talats, els rius i els mars sobreexplotats, i les espècies extingides. El jardí sempre serà la metàfora de l’home i la dona que anhelen el paradís perdut per sempre.

FlorCertament vivim en un jardí perquè avui els homes i les dones hem renunciat a conèixer la veritat, i hem acabat creient-nos les nostres pròpies mentides. Parlo d’economia: el creixement d’una part sempre comporta el decreixement de l’altra, encara que la pèrdua no sigui visible perquè es produeix lluny o perquè allò que es perd no és comptablement considerat com per exemple els boscos tropicals o la fauna marina. La riquesa augmenta per alguns en la mateixa proporció que augmenta la pobresa d’altres. Si hi ha economies més competitives és perquè n’hi ha també d’altres que no ho son. Quan un país exporta més, millorant la seva balança d’intercanvi comercial, és perquè hi ha altres països que importen més que no exporten. El balanç no pot ser positiu per a tothom. I així successivament. Són obvietats que cal recordar.

L’economia és el nostre jardí. La producció, el creixement, la competitivitat, el valor afegit, són la falsa bellesa que veiem. Perquè l’únic i veritable fonament de l’economia real és la naturalesa. En el nostre jardí ens hem inventat el concepte producció. Però en realitat l’economia no produeix res, només extreu matèries primeres i energia, i les transforma a través del treball. Una altra obvietat! Els recursos no es reprodueixen com el diner. El consum i la degradació dels recursos condueix a l’exhauriment quan aquests s’extreuen a un ritme superior a la capacitat de reposició de la naturalesa. Però aquest concepte no figura en el diccionari econòmic. No hi ha altre valor que el dels recursos de la mare naturalesa. La història de la humanitat és el relat itinerant per a la providència.

Així, l’economia de jardí de la qual tenim cura polítics, economistes i el conjunt de dones i homes de les nostres excelses i pròsperes ciutats es transforma en una il·lusòria i tramposa imatge que enfarfega quan truquen a la porta els refugiats, els exiliats, desnonats i  transeünts. I nosaltres, tancats i esclaus al nostre jardí, ignorants, temorosos…

Salva Clarós

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s