El diàleg interreligiós (2)

dialeg-interreligiosAra ja sabem que hi ha diferents nivells de diàleg, que no podem dialogar de qualsevol manera, ni hem d’“utilitzar” el diàleg com si fos un instrument que simplement ens permeti viure amb tranquil·litat, perquè no seria altra cosa que una indiferència disfressada d’educació i de tolerància, que en tindria prou amb aconseguir una superficial coexistència, sense cap interès per resoldre els possibles conflictes de fons i, ni molt menys, un intent o un signe de comprensió de les diverses creences que hi ha al voltant nostre. Aleshores hem de tenir molt clar que el nostre primer objectiu és el de crear un model de convivència i de comunicació, en què a poc a poc es vagin donant les condicions d’una relació entre iguals, i crear uns espais de pregària comuna, de compartir les experiències de fe, de treball per la justícia, així com de recerca de la veritat. Si no ho fem així, renunciaríem a l’esperança de la construcció d’un món més just, més humà.

¿Per què hauríem de crear un model de convivència? Perquè la nostra forma d’estar en el món, la nostra estructura com a éssers humans és la de ser amb els altres, és a dir, que ja per naturalesa ens marca el caràcter dialogal, som éssers socials; perquè jo només em puc conèixer a mi mateix en relació amb l’altre. Negar aquesta dimensió social ens porta a la destrucció de la persona mateixa. I, com ha de ser aquesta comunicació?

  • Ens comuniquem a través de la paraula, que no és un simple parlar, sinó des de la raó, amb l’interès de crear una cosmovisió comuna que ens permeti  entendre’ns. Això no vol dir creure el mateix, sinó pensar amb una lògica similar. Per exemple, hi ha problemes de comprensió quan, fent servir una mateixa paraula, uns i altres li donen un sentit diferent: Déu, inspiració, obediència, autoritat… o el problema d’entendre’s quan un es mou en una raó pre-moderna i l’altre ja ha passat per la il·lustració.
  • És imprescindible estar oberts a la sorpresa (no ho sabem tot) i deixar-se interpel·lar per unes raons que tindran conseqüències en la vida moral (pràctica) i política. Aleshores, el diàleg és també una alternativa al fonamentalisme i a l’integrisme religiós, a la vegada que ens obrirà els ulls de la comprensió a pràctiques culturals que són diferents de les nostres. Una actitud que ens demana
  • sinceritat i respecte, perquè abans de llençar-nos al diàleg interreligiós, hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, hem de saber quines són les nostres certeses i els nostres dubtes, què es fonamenta en l’Evangeli i què fa aigües per manca de consistència. Hem de saber argumentar allò que creiem, saber exposar les nostres raons, i escoltar les raons de l’altre.
  • Volem dialogar no per imposar sinó per “oferir” la nostra “veritat” i experiència de Déu en Jesucrist. Si creiem que les altres religions ens han enriquit amb la seva experiència de Déu, també hem d’estar convençuts que nosaltres podem enriquir la seva pròpia experiència. No volem que tothom pensi igual perquè la uniformitat no seria altra cosa que un signe de l’empobriment del món religiós.
  • Si sabem escoltar, si no anem a imposar la nostra fe, serem capaços de vibrar amb l’experiència espiritual de l’altre. No anem a negociar la convivència en una societat comuna, ni volem convergències teològiques que justifiquin els nostres interessos, el que cerquem és la veritable comunió entre les persones.
  • Tot plegat ens porta a creure que la finalitat del diàleg no pot ser una negociació teològica. No es tracta de veure si nosaltres podem dir més o menys sobre Jesús o sobre Déu que els altres,  no volem sumar coneixements, perquè només en podria resultar una posició eclèctica que no satisfaria ningú. El que hem de valorar nosaltres i el que ens enriqueix és que aquest diàleg posa de manifest la riquesa simbòlica de la humanitat i les diverses manifestacions del sagrat, del diví o del misteri en la història de la humanitat, en una interacció entre la idiosincràsia d’un poble i la revelació del diví en una cultura determinada. És un coneixement i una lliçó per a no caure en les confrontacions del passat que van menar els pobles, les religions i les esglésies als  enfrontaments i a les guerres i, en definitiva, a l’odi i a la destrucció.

El diàleg sempre ha de ser possible, només hem de buscar les condicions idònies, respectar l’altre i estimar.

Roser Solé Besteiro

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s