La renda bàsica consisteix en una assignació monetària incondicional a tota la població només pel fet d’existir. Com el sufragi universal allà on s’ha pogut aconseguir. No cal demostrar una condició.
La renda bàsica era fins fa poc una proposta molt desconeguda. Actualment es parla i es debat molt sobre ella en diferents fòrums. I desperta passions. De vegades es discuteix sobre la renda bàsica amb molta racionalitat i amb ànim d’entendre les raons de la persona que no opina igual, i en altres ocasions es debat de forma demagògica i sense la menor intenció d’analitzar els arguments contraris.
Les crítiques més freqüents que han estat abocades contra la renda bàsica són: a) és injusta que la rebin els rics, i és millor centrar-se en els subsidis dedicats a combatre la pobresa; b) mantindríem a dropos (o la gent no voldria treballar, o augmentaria el parasitisme, o qualsevol altra variant del mateix estil); c) no es pot finançar.
No puc dedicar aquí una revisió detallada de cadascuna d’aquestes crítiques. A www.redrentabasica.org i www.sinpermiso.info es pot trobar molt material sobre el tema. Sí que em referiré breument aquí a uns pocs aspectes relacionats amb les crítiques apuntades.
La renda bàsica és una proposta contra la pobresa, però va més enllà d’aquest objectiu. Potser pot resultar paradoxal, que sent més que una mesura contra la pobresa és una proposta que resulta més efectiva en la lluita contra la pobresa que els subsidis condicionats dirigits a combatre-la (suposadament) de forma directa. Aquests han demostrat, entre altres coses, la seva insuficiència allà on han estat practicats. I si he afirmat que la renda bàsica és més que una mesura contra la pobresa, què és aquest “més”?
En poques paraules: aquest més es refereix al fet que augmentaria la llibertat de la gran majoria de la població no estrictament rica. Augmentaria el poder de negociació dels treballadors i augmentaria la llibertat de moltes dones que depenen materialment dels seus marits o amants. A més, dotaria dels mitjans d’existència material a la gran part de la població que avui no els té. Perquè qui no té l’existència material garantida no és lliure. Un pobre no és ni pot ser lliure. Garantir l’existència material a tota la població converteix la proposta de la renda bàsica en difícilment tolerable per als que avui governen la UE. La llibertat de tota la població possibilitada pel fet de tenir l’existència material garantida no és una cosa que mai hagi entusiasmat a buròcrates, poderosos, dirigents corruptes i partidaris que governin les camarilles lligades als interessos oligopolístics. Ni a molts acadèmics que adornen amb entrellats més o menys enginyosos el que és purament i simple defensa d’interessos minoritaris. Ni molts perits en legitimació que no “veuen” la veritat perquè, com va deixar escrit Upton Sinclair, és molt difícil que algú vegi la veritat quan es cobra per no veure-la.
Quan les desigualtats estan creixent, quan 20 persones del Regne d’Espanya tenen una riquesa equivalent a la que disposen 15 milions de persones del mateix Estat… la renda bàsica no sembla una mesura desenfocada. Menys encara radical. Qui així qualifica la proposta de la renda bàsica, ha de tenir una idea de la radicalitat realment curiosa. Que una proposta que permet que tota la població surti de la pobresa mitjançant una redistribució de la renda i la riquesa sigui qualificada de radical, és grotesc. Més aviat, la renda bàsica és de tot punt racional, o és més racional que la riquesa estigui cada vegada més desigualment repartida? Costa de creure.
A la defensa dels interessos dels més rics se la sol vestir amb vestidures de pretextos tècnics, a la defensa dels interessos de la majoria de la població s’acostuma a qualificar-la de “radical”, “populista”, “utòpica”, “irrealista“, “demagògica”… o qualsevol poc amistosa paraula del mateix tenor.
La renda bàsica és una proposta de política econòmica, no és “una” política econòmica. Una política econòmica és un conjunt de moltes mesures i la renda bàsica només en seria una, per a mi de les més importants, d’aquesta política econòmica que apostaria per la immensa majoria de la població no rica, justament el contrari del que està fent l’actual UE.
Daniel Raventós
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB
L'Agulla 