Una trobada europea de nou en el sud d’Europa… I a prop de casa nostra, en la veïna València. Una oportunitat per reviure experiències passades unes dècades després. I ara amb 50 anys, a casa d’un amic conegut a Taizé, encarar la possibilitat de passar uns dies amb les tres pregàries comunes del dia. Engrescador!
I ho va ser! Anem a València! Del 28 de desembre al dia 1 de gener la comunitat de Taizé convoca jovent europeu en una nova etapa de confiança a través de la Terra. I 15.000 persones hi donen resposta. I autocars arribats fins i tot de les llunyanes repúbliques bàltiques, de la dividida Ucraïna, havent passat dies per les carreteres del Vell Continent, es distribueixen disciplinadament per la ciutat. I els joves són acollits per famílies i comunitats de la ciutat del Túria i les poblacions adjacents.
És cert que les xifres estan ben lluny de les que hi havia en trobades passades, però les esglésies i la societat 
europees han canviat molt. Però encara es veuen força joves que van d’un lloc a l’altre, que s’esforcen per entendre’s amb un anglès sovint macarrònic ajudats pels utilíssims signes, que fan cua per recollir els àpats en un ordre absolut però relaxat, que riuen, canten… i que fan un silenci emocionant a les carpes, cadascuna de les quals acull 8.000 persones. Impressiona sempre!
I les persones grans a qui, en algun moment de la nostra vida, l’experiència a Taizé ens ha estat important, ens acostem a València agraïdes, recordant… I ho vivim com un regal. Perquè a més de refrescar records, sentiments, emocions, parar i pregar, retrobem cares amigues de fa tant de temps!
Dues notes especials a subratllar de la meva segurament darrera trobada europea: la música i el CIE. València sempre s’ha caracteritzat per tenir una ànima musical. Les bandes dels diferents pobles hi tenen molt a veure. La pregària del matí a Alboraia, on jo residia, estava acompanyada per tota mena d’instruments, per cant a diferents veus, per un infant de veu blanca que feia amb tota naturalitat alguns dels solos… Sí, cantar és pregar dues vegades… però si és bonic potser val per tres!!!
Un dels matins hi havia una convocatòria per pregar davant del Centre d’Internament d’Estrangers. I allà ens vam aplegar un centenar de persones. Les companyes de l’HOAC van fer cinc cèntims del que suposava un CIE, de la situació dels interns, del que es vivia darrere dels alts murs que l’envolten. I vam pregar amb els textos i cants proposats per a aquell moment, el mateix que es resava a les parròquies valencianes, posant simplement més accent en la situació dels refugiats, dels migrants, dels que pateixen violacions dels seus drets a la nostra Europa. Els cants repetitius, les paraules de l’Evangeli, el silenci al bell mig d’una avinguda valenciana, davant la mirada atenta (però també respectuosa) dels agents de la Policia Nacional, s’ompliren de sentit… Era potser una concreció del camí vers una nova solidaritat que proposa Taizé, un tastet de l’any de la misericòrdia que encetem. Pregar i clamar per un món més just.
I l’any vinent els joves s’encaminaran cap a Riga…
Maria Antònia Bogónez Aguado
L'Agulla 