De Kyoto a París: què ens ha passat?

París no és el primer acord que se celebra sobre el canvi climàtic. Des de 1972, tenim tot un seguit de trobades internacionals en l’àmbit ambiental que han anat configurant mecanismes de governança per gestionar els problemes ambientals. Des de la creació d’organismes científics com l’IPCC, premi Nobel de la Pau el 2007 junt a Al Gore per la seva tasca de difusió sobre el canvi climàtic, com un seguit de trobades internacionals per afrontar aquest repte.

En el camp diplomàtic destaca el protocol de Kyoto de 1997. El Protocol establia una reducció del 5% de les emissions de CO2 per al període 2008-2012 en base al que s’emetia el 1990, amb diferents responsabilitats segons la contribució històrica dels diferents països al problema del canvi climàtic. Incloïa també mecanismes de mercat per poder complementar els esforços de reducció que els estats havien de fer.

El cas és que Kyoto, com a primer pas, ràpidament es va quedar obsolet. Per la magnitud del problema, el 5% es veia lluny de les necessitats de reducció que es requerien (cal tenir en compte que el 1988 es parlava del “Toronto Target” on es considerava que s’havien de reduir un 20% les emissions per al 2005); però també perquè els principals emissors no contribuïen a aquestes reduccions per diferents motius. Els EUA van signar però no van ratificar mai el Protocol, i per tant no es van comprometre mai a complir-lo. Xina, tot i haver ratificat el Protocol, estava dins del grup de països que no tenien la responsabilitat històrica d’haver contribuït al problema, i per tant durant el primer període que establia Kyoto no tindria responsabilitat directa quantificada en reduccions d’emissions.

Aquest període de temps que establia Kyoto és va més que sobrepassar. Hem vist com, malgrat les alarmes de l’IPCC, no es revisaven els aspectes claus de Kyoto, s’incentivaven polítiques energètiques agressives tant ambientalment com socialment (Climafracking, bituminoses…) i es realitzaven polítiques econòmiques desincentivadores de transició energètica (denúncies a l’OMC d’energies renovables o introducció de recursos naturals en sistemes financers especulatius).

Les veus d’alarma no han vingut només de grups científics o del moviment ambientalista. Des de fa temps, els economistes també s’estan alarmant dels impactes sobre el canvi climàtic (incloent-hi el Banc Mundial i el Fòrum Econòmic Mundial); des del 2006 en cercles econòmics es parla de pèrdues d’un 20% del PIB si no es fa res per combatre el canvi climàtic i d’augments de 4ºC amb conseqüències econòmiques devastadores, especialment per als més pobres, etc.

La qüestió és que durant gairebé 20 anys hi ha hagut un immobilisme en intentar quantificar i comprometre’s a la reducció d’emissions. Fins al 2015, que s’ha arribat a un nou acord a París. Un acord que estableix un objectiu genèric de mantenir la temperatura per sota d’un augment de 2ºC, intentant que es limiti a 1.5ºC. El principal problema, però, és que l’acord no especifica qui ha de fer què, sinó que els estats van presentant quins són els seus compromisos. Serà clau, doncs, veure que aquests compromisos que han agafat els estats es facin efectius i que en les revisions periòdiques que cada cinc anys s’han compromès a fer no es perdi de vista aquest objectiu general.

Per començar no podem ser gaire optimistes, perquè a la prèvia de l’acord ja es reconeix que les propostes que han fet els estats fins aleshores són clarament insuficients. Però més enllà d’això, celebrar com un èxit un augment de 2 o 1,5ºC és no ser prou conscients de quines implicacions devastadores té aquest increment i de l’esforç que requereix.

Un esforç considerable que no ens deixa opcions a més dilacions i per això se celebra que, com a mínim, hi hagi un acord. Segons l’IPCC, per assolir aquest objectiu estem parlant d’una reducció d’entre el 40-70% de les emissions el 2050 i del 100% el 2100. No n’hi haurà prou amb solucions científico-tècniques sinó que caldrà replantejar models de desenvolupament. Qui abans comenci a plantejar-los, tindrà avantatges competitius en un futur, però és que no plantejar-los és abocar a la major part de la humanitat a una manca de futur.

Aquest article és un resum del que s’ha publicat a: https://mbeleache.wordpress.com/2015/12/22/de-kyoto-a-paris-que-ens-ha-passat/

Laia Serra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s