Infants, adolescents i l’estigma i desatenció de la Salut Mental

AspergerCom més profunds són els sentiments, més costen de verbalitzar; però quan el dolor viscut comença a cicatritzar, pots començar a parlar-ne. Veure un fill greu és el pitjor que podem viure uns pares. (Bé, evidentment pitjor és veure’l morir). Però veure un fill greu quan apareix un trastorn mental és doblement dolorós: la criatura no entén què li passa, la resta de la família no ho entén, els metges no poden diagnosticar fàcilment, els amics i l’escola s’espanten, es crea l’estigma, la solitud…

Les cèl·lules poden fallar i generar un càncer, això ho entén tothom, però el cervell també pot tenir o desenvolupar una disfunció i això, en canvi, és incomprès socialment. Tant, que la primera reacció és buscar culpables: el nen és un malcriat, els pares se’n desentenen, són uns irresponsables… I és que som en la societat del judici: abans jutgem que pensar: “què li deu passar?” (preocupació per l’altre), “com estan patint…” (empatia). És més fàcil dir: “quin boig”, o etzibar amb menyspreu “que vagi al psiquiatra”… Per cert, coneixeu alguna altra especialitat mèdica que arrossegui, en el to, tant de menyspreu? Us imagineu: “que vagi a l’oncòleg” o “que vagi al cardiòleg” dit amb el mateix to despectiu?

Situem-nos en alguna realitat que es pot trobar a un hospital infanto-juvenil, en l’àrea de salut mental. La criatura «A» ingressada per anorèxia, es veu incapaç de menjar; la ment la venç; pateix molt, i més quan s’ha hagut de sentir, d’una amiga: “Si estàs ingressada és perquè ho vols, tu en tens la culpa”. El noi «B» amb TDA H que ha tingut una crisi d’ansietat després de rebre, dia rere dia, els insults i les mofes dels companys d’institut, que al final ha esclatat de ràbia i ha tirat una cadira al cap d’un company: els professors ara s’han escandalitzat, però ningú havia fet prou per frenar el bulling. La nena «C», amb trastorn psicòtic, que ja no pot controlar l’ansietat i una nit, amb un ganivet, s’ha fet talls a les cames «perquè la tranquil·litza»: la mare la troba sagnant, no entén que allò pugui estar passant, i ploren totes dues fins que arriba l’ambulància, amb els professionals acompanyats dels Mossos perquè ho diu el protocol de Salut Mental. El noi «D» amb Síndrome d’Asperger  i que és superdotat, que es bloqueja fent els deures, crida i es colpeja amb el cap a la paret fins que perd el coneixement. O la noia «E» amb agorafòbia, que s’ha enclaustrat a casa per la por del món exterior; és molt intel·ligent, però se sent tan observada que no pot ni fer una passa al carrer. Cinc casos dels quals, només, en dono una pinzellada: tot és molt més complex, us ho podeu imaginar.

La gran majoria, malgrat que sembli impossible, poden superar tot això i fer vida normal si reben suport mèdic adequat i del conjunt de professionals (importantíssim el suport educatiu dels Equip d’Assessorament Psicopedagògic). Però, si no és un trastorn evident des de la primera infància, caldrà una constància èpica dels pares per aconseguir, primer, l’atenció de la Sanitat Pública, ja que davant els primers símptomes, pocs els prendran seriosament. Quan la cosa es comenci a agreujar, el pediatra sí que veurà que no és pas “comèdia” del nen o “exageració” dels pares i vindrà la derivació al CESMIJ (Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil). Aquests centres, col·lapsats, amb pocs recursos i mancats alguns de psiquiatres, en molts casos greus no els atendran a temps, o ho faran dedicant-hi poc temps. Només quan l’infant es trobi ja en una situació més greu (o que es temi per la seva vida, o un possible intent de suïcidi) acabarà a les urgències d’un gran hospital. Allà sí, no patiu, que trobareu excel·lents metges i professionals que no els deixaran sols, ni a la criatura ni als pares.

Però atenció: us imagineu que en un cas de càncer, la Sanitat Pública no ens atengués fins que estem amb risc de morir? Doncs ja ho he dit tot de com està de desatesa la Salut Mental Infantil i Juvenil al nostre país, no pas per culpa dels professionals sinó per manca de recursos. I perquè els pares, per preservar l’anonimat dels fills menors, no poden omplir de cartes els diaris per queixar-se. I si a això hi afegim el continu estigma de la salut mental, en què socialment es fa culpable al malalt, veurem que queda molt de camí a fer.

Maria Font

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s