T’interessa? “La realitat és més important que no pas la idea.”
Quan vaig llegir-ho ja em va cridar l’atenció i em va fer pensar coses com aquestes:
Moltes reunions que es diuen autèntiques realitats que fins i tot fan patir i al contrari: plenes de goig i les conclusions d’aquelles trobades o d’aquelles reunions són totalment inconseqüents, sense reflectir el que s’ha parlat.
Altres vegades, les realitats són tan evidents que pràcticament, tothom hi està d’acord, però una cèlebre frase ho deixa tot al marge: per exemple: “Això és molt difícil” o també: “no es pot fer”…
Podríem anar comentant vivències d’acord amb aquest pensament del bisbe de Roma, el papa Francesc en l’exhortació apostòlica L’Alegria de l’Evangeli número 231, el 233 i Laudato Sí, número 201.
Evangeli, Bona Nova, “la cura de la casa comuna”, van de bracet en aquests dos grans documents del Papa Francesc.
D’aquí en podríem treure tota una sèrie de signes contraris al que ens diu i al que ens recomana, realitats de la nostra vida, del nostre planeta i que tots podem, no només esmentar sinó i sobretot, corregir i millorar.
Pensar diferent, tenir diversitat de gustos, d’ideologies polítiques, religioses… fan que les realitats quedin iguals o pitjor i que “la casa comuna”, convivència, no sigui tal com volem cadascú: pacífica, alegre, justa i lliure.
Fixant-nos en el món de la Celebració de la Fe, cada vegada menys participada i cada vegada amb veus que repeteixen i que demanen viure al dia, es veu el gran contrast del que el bisbe de Roma fa i diu amb el ressò de les nostres trobades o de les nostres celebracions.
“Això no es pot fer, està prohibit, massa atrevit, has de demanar permís”… i coses per l’estil fan que totes les realitats que veiem i que vivim i que les patim, quedin fins i tot a nivell popular, com a coses mal fetes. Però no podem de cap manera abaixar els braços o desanimar-nos, realment, el risc comporta moltes coses, però caminant com diu el poeta, es fa camí i cal no recular ni de bon tros, quedar parats o buscar d’altres camins que ja han desaparegut o són del tot intransitables. Per desgràcia, hi ha alguns signes actuals que no ens hi ajuden i que no converteixen, com diu el papa Francesc, el Poble de Déu en un hospital de campanya o sortir dels despatxos i trobar-nos enmig de la gent. Fins i tot, jo hi afegiria la importància que com a membres del Poble de Déu, persones humanes, deixéssim i d’una vegada per sempre, aquestes desigualtats i assumíssim tots i totes, les responsabilitats que ens hem compromès a fer i per tant, amb un gran respecte a les diverses creences i als diferents costums, caminéssim com a éssers creats a imatge i semblança de Déu, com diu la Bíblia, vers la fita que tots desitgem: la felicitat.
Ignasi Forcano Isern
L'Agulla 